La trucada de la seva germana el va trobar en un moment molt delicat a la cuina. El lleixiu bullia a cor que vols i era moment de treure’l del foc. Va despenjar i va contestar-li afirmativament a la pregunta de si aniria a casa seva a dinar el diumenge. Tornat a la cuina, va encendre el foc sota una olla neta i va afegir el contingut d’una altra garrafa.

La cua era llarguíssima, com quasi cada dia. Va demanar en el seu pobre anglès, après després de tants anys atenent als turistes, que fessin una filera més ordenada. Els visitants, obedients, van acostar-se més els uns als altres.

Li va dir a la dona que volia l’aigua destil·lada sense cap aroma i aquesta va cridar quelcom en xinès cap el fons del basar. Va aparèixer un noi jovenet amb dues garrafes i el vigilant va fer un gest dient que en volia quatre. Comprar els materials en llocs de dubtosa qualitat era un risc, però així ningú li faria preguntes sobre que feia amb tant de lleixiu i tanta aigua destil·lada.

El pollastre amb prunes de la seva germana estava deliciós, com sempre. Mentre prenien el cafè, el seu cunyat li va demanar si ja tenia pensat que faria amb tant de temps lliure com tindria un cop es jubilés. Va contestar que encara tenia tres setmanes per pensar-s’ho.

Una altre grup de senyores japoneses va entrar amb cara d’adoració. Una d’elles, distreta, va ensopegar i va caure. El vigilant va córrer cap a ella i la va ajudar a aixecar-se. Va demanar-li si volia assistència mèdica i la turista va fer que no amb el cap mentre s’allunyava d’ell.

Trobar bateries de liti no li va costar gens. Va buscar en webs d’ofertes xineses fins a trobar-ne del tipus que volia fer servir i per quatre duros se les va fer enviar. No van trigar tant a arribar com pensava. La resta de materials els va comprar en una ferreteria lluny del seu barri. Sabia que era excessivament primmirat, però no volia despertar sospites abans de temps.

Aquest cop la trucada de la seva germana el va trobar polvoritzant els cristalls de clorat de potassi que havia aconseguit després de bullir litres i litres de lleixiu i aigua destil·lada. Va deixar que la trucada passés a la bústia de veu però de seguida va veure que li havia enviat un missatge. Quan va haver acabat de moldre, va posar el polsim en una paella i va començar a escalfar-lo lentament. Mentre esperava, va contestar al missatge.

La llista d’autoritats per la inauguració era llarga i plena de noms de rancio abolengo. Evidentment hi seria present la flor i nata de la reialesa, la política i les institucions amb el Papa de Roma al capdavant de tot. Fins i tot diversos esportistes famosos havien confirmat l’assistència. Els arquitectes havien fet un forat en una de les parets darrera de l’altar on aniria la darrera pedra; una peça de marbre amb la data d’inici i finalització de l’obra i un text que encara no es coneixia.

Va barrejar la cera, la vaselina, la benzina i el clorat de potassi amb les mans, amb l’extractor de sobre dels fogons al màxim per evitar que s’acumulessin gasos. Sabia que el perill de provocar una explosió era gran, però era el darrer pas i no li quedava gaire temps si volia aconseguir estar preparat. Va anar embolicant amb paper encerat els cubs que anava modelant.

Potser van ser aquells segons extra a l’abraçada. Potser que hagués estat especialment callat durant tot l’àpat, deixant al seu cunyat el pes de trencar el silenci. Però la seva germana se’l va mirar, suspicaç, li va preguntar si es trobava bé i ell va assegurar-li que sí. La dona el va mirar fixament als ulls i li va acaronar la galta abans de deixar-lo marxar.

Dos dies després de la seva jubilació, començarien a desmuntar les grues. Ja només quedarien quatre detalls: senyalitzar els recorreguts per les visites a les zones noves, recollir tot el material sobrer, netejar a fons… I després d’un parell de setmanes, la gran presentació. 

Cada dia, a la motxilla tèrmica on duia el dinar, passava un cub de l’explosiu que tantes setmanes li havia costat de fabricar a casa. El detonador elèctric el va passar desmuntat, peça a peça, fins a tenir-lo tot a la seva taquilla. Tenia una motxilla amagada, on anava col·locant els cubs.

Va treure l’uniforme més nou que tenia de l’armari i el va revisar. Va treure quatre brosses que hi va trobar amb una andròmina enganxifosa que li havia donat la seva germana. Va treure la placa de vigilant de seguretat de l’uniforme que havia fet servir aquell dia i va anar a buscar el líquid per polir metalls. Havia d’estar elegant pel dia següent.

Els companys li havien preparat alguna sorpresa. Tots se’l miraven i li somreien. Se li acostaven i li deien que quina sort que fos el seu darrer dia. Ell només podia pensar en la seva dona. Havia mort feia dotze anys, deixant-lo sol, amb el cor eixut i passant la vida amb el pilot automàtic. A ella li encantava venir a dur-li el dinar a la feina. Estava enamorada de la basílica i sempre sospirava i li deia que no la podia imaginar acabada.

Va connectar el cable que sobresortia dels explosius amb el detonador i va sortir de l’àrea dels vestuaris. Sense fer cas de ningú, amb la mirada fermament clavada al seu objectiu, va caminar sense presa però sense aturar-se per res, cap a la grua més gran, la que tenia el braç per sobre de les punxes de l’edifici principal. Va recolzar l’esquena als suports i va prémer el botó. L’explosió va desintegrar-lo a l’instant. Havia estat conscient en tot moment, que no podria garantir que la grua cauria provocant prou desperfectes però, realment, l’únic que volia era morir com la seva dona: sense haver vist el monument acabat.