El dia que vaig complir 7 anys, mon pare va complir la seva promesa, i jo vaig complir un vell somni. Som una família molt complidora.

Vivíem al carrer Ganduixer, a tocar de la Bonanova. Un lloc com qualsevol altre per tenir somnis. El meu, des de feia un temps, era poder pujar a casa , al quart, per l’escala de servei, l’altra, com deia mon pare. Jo tenia aquell somni, des del dia que ens va acompanyar a casa un repartidor de fruita. Fruita fresca i aigua embotellada. El nostre compromís amb la salut. Som una família molt compromesa.

El cas és que el repartidor em va regalar una baldufa. Va dir que era d’algú que se l’havia oblidat. Jo anava boig per aconseguir-ne una com aquella. Tots els companys en tenien, o almenys, els companys que més m’importaven aleshores. Jo no parava de demanar-la però els pares no me la compraven mai.

Que aquell nou amic, em fes un regal, em va impressionar. I que fos una baldufa, em va emocionar. Jo era petit, però tenia sentiments. Volia correspondre al meu amic amb una demostració de baldufa per l’escala. Però en arribar a casa, ell no va entrar amb mon pare i jo.

Va entrar per l’altra porta. Jo vaig muntar un numeret davant mon pare i Anselmo, el conserge. Volia que el meu nou amic entres amb mi. Havia de demostrar-li que no havia regalat la baldufa a un poca-solta. Però no ho vaig aconseguir. Vaig intentar aleshores anar jo a l’altra escala. Però mon pare i Anselmo, em van aturar. Que no podia ser. Que era molt petit.

Vaig estar plorant una bona estona, fins que a canvi de callar i deixar-ho estar per aquell dia, mon pare em va prometre, que al meu proper aniversari, em deixaria pujar a mi tot sol. Ja veieu, per mon pare, en 2 mesos deixaria de ser petit. Dels 6, als 7 anys. Som una família, on ens fem grans molt d’hora. «Responsabilité obligue».

I el dia va arribar. Era estiu. A la porta, a l’altra escala, em va deixar amb aquestes inquietants paraules: «Recorda, és el quart. Truca quan arribis».

Vaig complir un somni (que als 7 anys no te tant mèrit) i vaig descobrir un món nou. L’escala era plena de gent. Em vaig creuar amb uns nens que feien malabars amb unes bitlles gegants de colors i em va caure una turmenta de confeti. Un senyor que portava una camisa on es llegia «Correos», estava bufant unes espelmes en un pastís d’aniversari.

Em vaig creuar amb un senyor que duia una nevera , i que preguntava pel carrer Mandri. Hi havia gent fumant a les escales. Fins i tot vaig veure a la família Roses, els veïns que feia uns 2 anys que no veia, «no podien pagar la hipoteca, vivien per sobre les seves possibilitats», vaig sentir dir un dia a mon pare.

Vaig donar menjar uns gossos. Em vaig prendre dos gelats en la cantonada del tercer replà, mentre em mullava els peus en una petita piscina de plàstic. Amb tothom amb qui em creuava, o reia o parlava molt fort. En arribar al quart, em vaig trobar amb el repartidor de la fruita. Endut per l’alegria que m’havia acompanyat durant el trajecte, vaig gosar de dir-li «Hola!». Ni em va mirar, i va seguir prestant la seva atenció a una noia rossa que fumava en pipa.

Vaig treure la baldufa, i vaig fer un seguit de jugades, mentre cridava: «mira, mira que bé que ho faig!». Però no em mirava. Feia com si jo no hi fos. L’alegria que havia recollit per l’escala, s’anava escapant, a cada tirada de baldufa ignorada pel meu vell amic.

Finalment, capcot, vaig trucar a la porta. Em va obrir el pare. «Que tal? Com ha anat l’excursió?». «Bé», vaig mentir, mentre anava a la meva habitació a desar la baldufa.


Foto: Pedro Ribeiro