El fum de la cigarreta puja mandrós cap al sostre. Les cortines es mouen com volent acaronar el llit. El teu cap reposa a la meva falda i la teva barba em fa pessigolles a les cuixes. Miro el teu cos nu, suat després d’haver donat i rebut plaer. No puc deixar de passejar els ulls per tot el territori que encara ara, satisfeta la meva passió, voldria continuar explorant. Torno a excitar-me i el meu penis creix fins a fregar-te la barbeta. Intento desmotivar-me, deixar-te descansar una estona més, però de seguida els teus llavis petonegen el meu membre abans de ficar-te’l a la boca. Sento la crida a pregar des del minaret que puc veure des de la nostra finestra i, mentre em dones plaer, només penso a agenollar-me davant teu, pregant al temple del teu sexe les bondats del nostre amor.
Viatja i no li diguis a ningú,
viu una història d’amor real
i no li diguis a ningú…
Et veig a l’altra banda de la reixa. L’entrenador ens fa córrer de banda a banda del camp i tu, entre el públic, resplendeixes com si fossis l’únic estel en un cel fosc. Tothom crida i fa soroll, les emocions enceses pel partit que esperen que comenci aviat, però jo només sento les paraules que puc llegir als teus llavis i que són l’única cosa que vull escoltar.
Estem als vestidors, és la mitja part. Guanyem per un gol i no en necessitem més per arribar a la final. Tothom em felicita per haver aturat totes les pilotes que els rivals han llençat cap a la nostra porteria. Els somric i no dic res, la meva alegria no és per compartir amb ells, si sabessin del nostre amor no em voldrien ni mirar. Quan es fa l’hora de tornar al camp, m’excuso amb la primera mentida que els puc explicar i em quedo sol al vestuari. Tanco els ulls i repasso cada línia de la teva cara. Si en sabés, podria dibuixar-te de memòria. Amb un sospir, prenc tot l’amor que et puc donar i te l’envio amb un pensament, una pregària plena de desig.
Viatja i no li diguis a ningú,
viu una història d’amor real
i no li diguis a ningú,
viu amb felicitat
i no li diguis a ningú…
M’estic entre els tres pals. Davant meu un jugador de l’altre equip em mira desafiant. Porta el cabell en un pentinat estúpid i els braços coberts de tatuatges. Sé que aquest posat agressiu és una màscara per amagar el pànic. Necessiten aquest gol per poder empatar i provar de prendre’ns el lloc a la final i, ben possiblement, aquesta sigui la seva darrera oportunitat. Posa la pilota al punt blanc que l’àrbitre ha assenyalat i camina cap enrere tres passes.
Jo estic molt lluny, mar endins. Aquell dia a la platja va ser el primer cop que ens vam besar. Recordo apartar-te de mi violentament, insultant-te i demanant-te si estaves boig. Però vas ser amable i empàtic, vas tenir paciència i vas fer-me adonar que no ens calia viure una mentida quan estiguéssim sols. I, finalment, vaig rendir-me. Vaig claudicar la pretensió de ser qui no era, vaig desafiar les lleis, la meva educació i, fins i tot, vaig desafiar les escriptures. No vaig desafiar Déu, perquè soc incapaç de creure en un Déu que condemni l’amor.
El jugador arrenca a córrer, jo fixo la mirada a la pilota. Quan xuta, decideixo que anirà al centre, esperant que jo em llenci a un costat. Encerto i la pilota vola directa als meus guants. Veig la derrota enfonsar-li les espatlles i em venen ganes d’explicar-li que no passa res, que només és un joc i que hi ha coses més importants. Els meus companys salten, embogits. Veig que l’àrbitre es mira el rellotge i sé que el partit està a punt d’acabar. Xuto la pilota endavant, tan fort com puc i miro cap a on ets. Em llences un petó i jo te’n llenço un a tu. Deixo caure els guants i prenc l’ampolla. Buido el líquid per encenedors que hi he posat en lloc d’aigua pel damunt i prenc el misto que he guardat a la tovallola. El frego contra la porteria i s’encén a la primera. Just abans de calar-me foc, veig les flames que esclaten des del teu seient. Potser els diaris d’aquí no en diran res del nostre sacrifici, però tot el món veurà que el nostre amor crema més fort que l’odi. El xiulet de l’àrbitre sona just quan em passo el llumí pel combustible que em xopa la samarreta.
Viatja i no li diguis a ningú,
viu una història d’amor real
i no li diguis a ningú,
viu amb felicitat
i no li diguis a ningú,
la gent destrossa
les coses boniques.
Poema de Khalil Gibran