No tinc ni idea de qui soc.
Fa estona que dono voltes dins un llit de matrimoni amb una persona adormida al meu costat, que de tant en tant em tiba, des del costat esquerra del llit, uns llençols ben planxats que fan olor d’espígol.
M’he desvetllat desconcertat com quan obres els ulls en una habitació d’hotel i la finestra no és on és la finestra de la teva habitació, ni la porta és al seu lloc, ni el coixí és el propi i tens un esglai. Però aleshores tot es calma, el cervell recapitula i et diu on ets. Qui ets.
El meu cervell no em diu res. Un buit immens ressona sense resposta. Em tapo i em destapo de la roba de llit, em tombo a la dreta, a l’esquerra, obro els ulls i els acluco.
Intento cercar pistes amb el que m’envolta. Però no s’escolta res dins la casa, cap nen que plori de por o demani aigua. No dec tenir fills. No devem ser d’aquella mena de gent que posa rentadores o rentaplats a deshores. Cap bestiola borda. Ni tant sols noto el brunzit intermitent d’un mosquit cercant el millor tros de la meva pell per agullonar-me i que la picor em martiritzi unes hores, uns dies. Tampoc sento veïns fornicar o matar-se ni que arrosseguin mobles per dins el pis. Ni cap persiana desbocada d’un pub tancant, ni els seus clients parlant fort al carrer. Vivim en una casa? En una urbanització de cases? En un poble solitari? En el bosc?
Aguanto la respiració per esforçar-me captar quelcom, sirenes d’ambulància, que passi un cotxe i les seves rodes es compenetrin per espetegar de dos en dos en els ressalts de la carretera. O el camió de les escombraries o qualsevol motor de cotxe accelerant. O fer memòria de com roncava el meu cotxe. Intento esforçar-me per intentar recordar aquell so. Jo dins el meu cotxe pitjant el fre per amortir l’obstacle. Res. Sé conduir? Tinc cotxe? Soc d’aquella mena de gent que va en patinet pels llocs?
Algú m’ho ha fet això? Si m’han lobotitzat el cervell quin és el límit, no sé pas com ho deuen fer. Et van endollant electricitat i et van fent preguntes fins que algú diu ja n’hi ha suficient, com quan t’ajuden a fer maniobres amb el cotxe per aparcar; quan ja n’hi ha prou de fer marxa enrere et piquen amb el palmell de la mà el capó per que frenis. És a dir bé que encara penso en català i sé el que és la dreta i l’esquerra. Però no sé quina feina faig, que he estudiat, quants anys tinc… Podria aprofitar per treure-me’n d’anys. Soc independentista? Unionista? Potser soc dels comuns.
Potser m’han fet una teràpia com amb aquells paios de La Taronja mecànica? Els posaven tot d’imatges, musica de Beethoven i gotes als ulls. Però ells canviaven el comportament no oblidaven qui eren. Agafaven els bastons i atonyinaven i atonyinaven sense pietat.
No crec que estigui malalt, en aquest cas seria en un laboratori envoltat de científics o en un hospital enganxat a una màquina que analitzaria les meves constants vitals. És quelcom contagiós que he agafat aquest vespre mateix? M’ho ha enganxat algú? Potser qui reposa al meu costat? Qui deu ser?
Allargo la mà i ressegueixo amb cautela la silueta de la meva parella. És una dona. No sé si em sento decebut o content, soc una persona amb tendència sexual clara?
Estem casats o només som parella? Soc amb ella per amor o pels diners? Potser soc amb ella per no quedar conco. Potser només és el rollo d’una nit. Tinc una amant? Ella té una amant? Soc el seu amant? Potser ja estem en un punt que ens fem fàstic i ja no follem. M’excito en pensar que puc fer-ho amb una desconeguda.
Em puc moure, puc olorar, tanco i obro els punys i agito els peus, ella remuga quan la descotxo. Sacsejo el cap, no noto cap molèstia enlloc.
Potser he agafat un alzheimer vertiginós, un que m’ha fet anar a dormir plenament conscient de qui era i que ara a mitja nit no recordo. Intento respirar profundament per tranquil·litzar-me, per enlentir el meu cor.
He decidit sortir corrents de l’habitació però la passa que faig cau en un buit infinit en l’aire. M’he adormit. Estic més espantat. Tinc el cor desbocat. Em dec haver endormiscat i i no sé quanta estona pot haver passat. Tinc l’esperança que m’hagi servit per resetejar i ara ja apareguin records. Però no és així. Crec que se m’acaba el temps.
Em frego el front desesperat, buscant una cicatriu o un cop que m’hagi deixat estabornit, potser he picat amb la tauleta o amb el despertador. Busco sang resseca amb el tou dels dits pels llençols, però romanen impecables per tots costats.
Què vaig veure al vespre a la televisió? Quin és el meu menjar preferit? Quin és el meu color, la música, soc de mar o de muntanya?
Ahir vaig beure? Vam fer una festa o quelcom similar? Potser he tingut un coma etílic. He begut whisky, vi, rom, jagger, cervesa fins que he perdut el coneixement?
Potser m’han segrestat. Un grup mafiós organitzat que rapta persones per introduir-les en vides d’altres. En existències ja formades on hi cal gent com jo. Potser formava part d’un catàleg amb les meves mides. En un catàleg on a cada pàgina hi havia un reguitzell d’homes i dones amb una fotografia de front i una de perfil. Potser em van triar a la primera, potser era una oferta. Va venir ella sola o amb amigues i em van triar. Algú de la meva anterior vida em busca?
A quina estació de l’any som? Als peus del llit hi ha una flassada prima doblegada, porto un pijama curt. Primavera? Tardor? Un estiu fredorós? Un hivern apàtic?
Fumo? Potser em vaig sotmetre a una teràpia d’hipnosi per deixar-ho i se’ls va anar de les mans. Algú ha de dir la paraula clau i ho recordaré tot.
Ella ho sap com em trobo? Sap que no sé res? Se’n riu? Se’n aprofita? M’ajuda? Li faig pena, llàstima, angunia?
Em sobresalta el terrabastall del despertador, el busco a palpentes a la tauleta de nit però només grapejo un pot fred de crema Nivea i un llibre. El rellotge és a la seva banda i segueix amb el seu brunzit executor. Creix dins el meu pit una por immensa a ser descobert. Em cargolo dins el llit valorant si fugir corrents, però potser la casa és tancada amb una clau que no sé on para. El pànic m’immobilitza. Em sé perdut. Ella allarga el braç i atura el soroll. Es tomba cap a mi i em parla.
-Cinc minuts més, val?