Catalunya, Espanya —i també Europa i el món sencer— tenen un problema. I és un problema gros. Cada cop acceptem menys opinions que siguin diferents de la nostra. No sé si la culpa de tot la tenen «les xarxes socials©», o que hem portat a l’extrem les idees d’autoapoderament, o ha sigut l’extrem individualisme i la gratificació instantània —«lo quiero, lo tengo» i l’entrega al mateix dia—. Però resulta clar que cada cop acceptem menys la diferència.
Aquest problema es tradueix en la incomprensió, o pitjor encara, que no s’accepta, el concepte de pluralitat —d’idees, política, o del que sigui—. I això es nota en la cultura política. El fonament de la democràcia liberal és aquesta pluralitat. És tenir ben present que aquí hi hem de caber tots, sempre que no es trenqui l’ordre legal establert. I això val per tots.
Quan, avui, en qualsevol debat una part li diu a l’altra «si defenses això ets un fatxa/nazi», quan l’únic que s’està fent és exposant una diferència de pensament —i tant hi fa que parlem de l’avortament com d’eutanàsia, com de legalització de gominoles—, en realitat s’està exercint violència sobre l’altra part. En concret, contra les seves idees. I en qualsevol societat que s’anomeni o que pretengui ser mínimament «lliberal», violentar l’altre en un debat pacífic per les seves idees és l’avantsala del feixisme.
A la nostra societat adolescent no tenim gens clar que podem estar en desacord, i que no passa res. A pot pensar que l’avortament és un despropòsit criminal, i B pot pensar que és un dret de les dones sobre el seu propi cos. I tant A com B com qualsevol que passi pel costat, han de tenir clar que la llibertat d’expressió empara les seves opinions, però que no poden imposar-les a altres fora de l’ordre legal establert —i per això hi ha un sistema de gestió i els poders legislatiu, executiu i judicial, però aquesta és una història per a una altra ocasió—.
Una societat plural, com l’adjectiu indica, és aquella societat «formada per més d’una cosa», i no parlem només de persones. Les persones tenen idees, punts de vista i creences, que han de poder expressar de forma lliure i sense haver de patir cap coacció per fer-ho. Tampoc han de coaccionar a ningú en l’exercici del seu dret. Potser el problema és que, a Catalunya —i a Espanya—, no hem acabat de copsar què és realment això de la «llibertat d’expressió»[1], i com en els diaris digitals, és l’excusa per publicar qualsevol cosa.
1 — Un bon exercici és buscar les coses que s’han emparat sota el paraigua d’aquesta llibertat. Un exemple boníssim el trobem als mesos previs a l’eclosió del 15M, quan des del moviment contrari a la reforma legal d’Angeles González-Sinde, es va arribar a dir que la còpia de pel·lícules per a ús privat era un exercici de llibertat d’expressió. No entraré en les justificacions del moviment Copyleft i de la Cultura lliure, però personalment, considero l’afirmació com una cosa molt tronada i totalment fora de lloc.