És en un vestíbul enorme ple de cartells penjats a tot el llarg de la paret on hi dormen sofàs emmoquetats de vellut vermell. Els pòsters son de pel·lícules que no coneix, amb el títol del film centrat, la data d’estrena i el nom ben gran del protagonista i empetitits a sota, els dels actors secundaris. Una màquina de coca-cola fa un brunzit suau i agradable i les llums del sostre es reflecteixen en les rajoles enlluernant-la un xic. La Sara s’acosta instintivament a la taquilla on una noia d’uniforme amb colors vius, infla i desinfla un globus enorme de xiclet rosa. Quan ella acosta el nas per parlar-hi, la bombolla esclata sonorament i escampa trossets minúsculs de goma per la barbeta, celles i serrell de la taquillera.
– Sala 3. Fila 12 seient 1. Tingui – Fa atansant-li una entrada.
– Com diu?
– La butaca que a vostè li agrada, pel mig i que doni a passadís per estirar les cames. – Mentre parla es va desenganxant de la cara bocins de xiclet i se’ls torna a posar a la boca.- La Sala 3 és cap a la dreta, així que tombi és la primera porta… Si us plau vagi cap allà he d’atendre a la resta d’espectadors.
– Però em podria dir que hi faig aquí? Com hi he arribat?
– Em sap greu però s’hauria d’allunyar, aquesta és la cua per les entrades.
La Sara es gira però no hi ha ningú més. Agafa distància a uns metres de la guixeta i s’emmiralla en el reflex mig esvaït del vidre de l’entrada. Porta un vestit preciós cosit amb lluentons platejats i daurats amb un pronunciat escot i un nus a l’alçada de la cintura que la fa esvelta, damunt de les espatlles, exagerades amb unes muscleres, hi porta una capa a joc. La Sara no se’n sap avenir de que punyetes fa tan espaterrant i com ha anat a parar a aquest lloc. Es mira l’entrada que té a la mà i quan és a punt d’anar cap a la sala una dolça olor familiar la fa atansar-se a un taulell fins ara amagat, on un xicot amb el mateix uniforme que la taquillera omple a vessar amb una pala paperines de crispetes.
– Les salades, fetes amb mantega. I un got de refresc una mica desbravat, amb molt gel, en marxa! – I amb un joc ràpid de mans posa i disposa la comanda que la Sara no ha fet.
– Ostres, sí que bones les crispetes, però perdoni que hi faig jo aquí?
– Jo només faig crispetes, dolces o salades i serveixo begudes ensucrades. Potser allà dins trobeu la resposta.
– Dins la sala?
– Sí la tres… tombant a..
– Tombant a mà dreta sí, ja.
La Sara fa un xarrup dolç i amb la safata s’adreça cap a la sala. A dins els ulls se li esborronen i li costa una mica d’acostumar-se a la penombra i localitzar la seva filera. Tot l’estol de butaques és buit i només hi ha l’acomodador jugant amb el lot a fer ombres xineses, així que la veu, però, deixa de fer el cargol amb les mans i se li acosta amb afany.
– Ja ha arribat! No sap com l’esperàvem! Ja veig que ho porta tot, les crispetes, la beguda, el vestit… ja s’ha fixat que porta feta la manicura? Per no parlar del maquillatge, està si em permet la confiança, molt molt guapa. Perfecte per a l’estrena de la pel·lícula.
– Però de debò -fa la Sara ja sense fingir incomoditat- em sap greu i agraeixo totes les atencions, però que coi faig aquí?
– Bé, no s’espanti – li diu l’acomodador seient al seu davant i girant tot el tors- Vostè és morta.
– Morta? Però no pot ser. -Fa la Sara obrint uns ulls com a taronges.
– Sí morta, ben morta.
– Però soc aquí -fa la Sara i fa un glop a la beguda- miri, amb el refresc, i les crispetes i les sabates que em comencen a fer mal. M’he de pessigar?
– Ja ho deia jo que feies un número més de peu… A veure Sara, saps allò del túnel i de que la vida et passa tota per davant?
– Sí.
– Doncs no. Per cert, em dic Pere. Et preguntaràs com vas morir.
En Pere l’acomodador, que també va vestit amb l’uniforme cridaner, li explica; era a cal dentista, i aleshores, sense motiu aparent, el seu cervell li va fer clic i ja no hi era, va quedar allà asseguda, amb un pam de boca oberta.
– Però tu ni te’n vas adonar, vas quedar dormideta com un ocellet amb aquell soroll d’aspirador que fa la maquina del dentista zuuuuuuu, però ara ho veuràs tot això ai que t’estic fent spoiler! – Fa en Pere acomodador aixecant les mans- Puc agafar una crispeta?
– Spoiler? Crispeta? Sí agafi. Però perdoni és que no entenc res.
– Ara passarem la pel·lícula de la teva vida, és el dia de l’estrena avui, es tracta d’un resum de tot plegat, ho hem editat, si no hi haurien masses hores dormint i menjant, i amb lo del sexe també hem fet una mica de censura…
– Perdoni? – Fa ella aixecant molt les celles.
– Res, res, ai punyetera…Que també has estat molt treballadora, obedient, bona filla, bona amiga, has pagat impostos, t’has aturat als passos de zebra, has recollit la caca del gos, vaja que tot molt bé…Cada dia, passem centenars de pel·lícules, i ens hi trobem de tot, la majoria de gent és de bona pasta, però n’hi ha de ben malparits. I no em mal interpretis pel que et diré però lo teu és ben normalet, i a dia d’avui ser normal no està ben vist, quasi que aquest currículum teu és de figaflor, el que seria una gilipolles, permet-me la gosadia…
De sobte la pantalla s’il·lumina i la sala s’enfosqueix encara més, de fons sona una tonada enganxosa.
– És la música del patrocinador, funerària Bai Bai – aclareix en Pere mentre per primer cop seu correctament davant la Sara- Va posa’t còmoda que ja comença.
La pel·lícula comença amb una petita Sara que plora i mama i fa caca, i també riu, juga i és feliç, té les galtes inflades i rosades i sempre corre amunt i avall per tot. Després ve quan comença a l’escola amb una mica d’escarni i males estones i el somrís se li fa una mica fosc, la Sara es frega una llàgrima esguardant-se que no la vegi en Pere. I comença l’adolescència i els desenganys i amics que ja no hi son i la feina que no li agrada i els estudis que no serveixen per res, la filmació aquí es comença a accelerar, i només hi ha feina, papers, feina, dormir, feina, menjar, cada cop les imatges passen més atropellades, feina, sèries, feina, dormir, feina, menjar, feina, i de cop una imatge de la Sara fregant-se la galta es queda encallada.
– Mira aquí és el dia que vas anar al dentista, és a punt d’acabar el film, el que no sé perquè s’ha aturat. Vicenç! Coi de nano serveix per fer begudes i crispetes, no val per res més. – En Pere s’aixeca enfurismat – Espera’m aquí i sobretot no vagis cap a la pantalla ni la toquis, ja que podria haver-hi una alteració i que al final tornessis a anar cap a l’arranca queixals aquell. Vicenç!
La Sara veu com en Pere desapareix per l’entrada de la sala. Els últims fotogrames l’han deixat xafada, i sobretot les paraules de l’acomodador; ha estat una figaflor i una gilipolles. Doncs vaja, i la recompensa per fer el que tocava? Una pel·lícula avorrida? I si s’aixequés i anés cap a la pantalla? Total, què hi té a perdre?
S’aixeca d’una revolada fent caure les crispetes i aixecant-se el vestit per davant per no trepitjar-lo i ensopegar. De la fila 12 a la pantalla sembla que hi hagi un món. La Sara aixeca la mà i toca amb el dit índex la imatge ara gegantina d’ella mateixa, però no passa res, hi reposa tota la mà, i res de nou, i no és fins que finalment hi dona una bona plantofada que es comença a escoltar un brogit cada cop més insistent que sacseja tot el cinema i a ella mateixa fins que s’obre el terra i la xucla.
– Sara! Sara! – el dentista deixa la turbina amb la resta d’instrumental – T’has quedat ben adormida, em sembla que se’ns ha anat la mà amb l’anestèsia, he estat a punt de fer-te l’autòpsia. Bé la càries del queixal que et feia la murga ja no hi és, et diria que no prenguis alcohol avui per prevenció amb la medicació, però a tu no cal perquè sempre fas cas oi?
La Sara s’eixuga la barbeta amb el pitet del dentista, es nota la boca dormida i pel cap li ressona un somni estrany, però de cop té moltes ganes de beure un margarita.
– Ffasz alzuna coza aquezta nit? Em ve de guzt anar a prendrze alzuna coza.
– M’estàs proposant pla? Per anar a sopar t’haurien de passar primer els efectes del cloroform… perquè què tal anar al cinema?
Una crispeta topa en el vidre al costat d’un got reciclat on les bombolles de la cola aigualida competeixen entre elles a sortir primer a la superfície.
– Vicenç, em sembla que un cop més hem de posposar la data de l’estrena del film d’avui. – Diu en Pere mentre prem les mans, aixeca un parell de dits i simula ser un conill que salta.
