L’ampolla de plàstic on duia l’aigua beneïda se li havia destapat dins del maletí deixant-li xop l’exemplar del Rituale Romanum. Això el fotia força per què se l’havia comprat d’estranquis a una llibreria ocultista de Roma on encara era possible aconseguir la versió anterior a la ultra revisada i aigualida de l’any 99.

—Monsenyor… Monsenyor, no seria millor demanar reforços?

—A qui vols que li demanem res, gamarús?

—No sé —va dir el jove capellà—… Al bisbat? Al Vaticà?

—Jo soc el Bisbe —va dir donant-se un cop al pit—. Jo soc els reforços. I el Vaticà? Una colla de velles maricones que creuen que tots els endimoniats són pobres malalts mentals.

El nen es retorçava lligat de mans i peus al llit guarnit amb uns llençols de la Patrulla Canina coberts de vòmit i femtes. Quan va parlar, ho feu amb una veu profunda i rogallosa que per res semblava sortir d’una gola tan jove.

—Maricones? Ja has provat de fer-los un curset d’aquests que promociones perquè deixin de ser-ho?

El capellà va estirar la casulla del Bisbe.

—Monsenyor. Aquest dimoni el coneix.

—I tant que el conec —va dir el nen que no era un nen—. I l’admiro molt. Aquestes declaracions sobre els homosexuals fan que la gent s’enfadi molt. I la gent enfadada peca amb molta més facilitat. Bona feina, Monsenyoro.

Del maletí en va treure el salpasser i, després de descaragolar del tot la tapa de l’ampolla, el va sucar d’aigua beneïda.

—Què penses fer amb això?

—Doncs penso fer-te fora d’aquest cos, dimoni —va dir mentre ruixava el cos del nen amb cops de l’hisop.

El nen va començar a donar puntades de peu i a convulsionar fins que els llençols van caure a terra i el cos nu de l’infant va quedar al descobert. Tenia el petit penis dur i inflat. Semblava assenyalar cap als religiosos, acusant-los.

—Jo també hi sé jugar a això —va dir el nen mentre deixava anar un toll de pixum.

Les primeres gotes van caure a les mans i les cames del bisbe que es va apartar del llit. El gruix de la pixarada va caure a la cara i el pit del capellà que l’assistia.

—Què? Quins records, oi? Com aquell cop amb en Manel i en Nico a l’acampada cristiana on feies d’assessor espiritual. Quins temps, eh bandarra?

El bisbe va tombar-se cap al seu ajudant qüestionant-lo amb la mirada.

—Monsenyor… No us el creureu pas, oi?

—Adrià, això ara és igual. Concentra’t en el nen.

—Sí, concentra’t en el nen —va dir la veu rogallosa—. Has vist quina cigaleta més sandunguera.

L’Adrià va passejar la mirada del bisbe a l’entrecuix de l’infant diverses vegades fins que el superior va posar-li una mà a l’espatlla.

—Marxa, Adrià. Aquí ja no em serveixes de res.

—Però Monsenyor no puc…

—Correcte, Adrià, no pots —va dir-li el bisbe empenyent-lo cap a la porta—. Queda’t a l’altra banda de la porta fins que t’avisi.

—Però…

—Adrià! Soc el teu bisbe i m’has d’obeir. Fes el favor de fotre el camp.

—Sí, pedòfil de merda, marxa —va cridar l’endimoniat—. O queda’t i menja’m la polla, no?

El bisbe va obrir la porta el mínim possible per deixar sortir el seu ajudant i, amb un cop, la va tornar a tancar. Va tombar-se cap al llit.

—Per fi sols, Monsenyor.

El bisbe va començar a pregar en veu alta, repetint un cop i un altre els versicles del ritual de l’exorcisme. El dimoni reia i plorava a la vegada fins que el religiós va saltar sobre el llit. Agenollat, amb les cames a banda i banda del nen, va ficar el dit a l’ampolla i va començar a senyar la creu al front del nen exhortant l’esperit malèfic a abandonar el cos de l’innocent.

Veig que els ulls de la noia brillen d’emoció. Pren notes frenèticament movent els dits amunt i avall pel teclat del seu portàtil.

—Creieu-me, Monsenyor, que no pensava que aquestes coses passessin al món real. Jo només buscava documentar-me una mica sobre els procediments autoritzats per l’església. No esperava tanta —La dona es queda mirant el sostre buscant la paraula adequada—… Tanta brutalitat.

—Nostrosenyor ha tingut a bé deixar-nos proves per superar en el camí al seu costat.

—Creu que serà possible fer servir el seu relat com a part de la meva novel·la? Citant-lo com a font, és clar.

—No, Carme. Puc dir-te Carme, oi?

—I tant, Monsenyor.

—Deixa’t de monsenyors, pots dir-me Tomeu. És millor que deixis el bisbat fora de la teva història. Pots fer servir això que t’he explicat però obviant els noms i llocs. La feina d’exorcista és secreta i ha de ser tractada amb tot l’hermetisme possible.

—Quina llàstima, Tomeu —em diu acaronant el meu anell bisbal i els dits de la meva mà—. El món mereix conèixer les gestes d’un heroi com tu.

—Au va, heroi! Un serf de Déu i prou.

Després de teclejar uns segons més i abaixar la tapa de l’ordinador, la Carme m mira fixament als ulls.

—No sé com agrair-te el teu ajut. Amb la teva informació segur que aconseguiré transmetre la foscor d’un exorcisme autèntic.

—No hi ha res a agrair, Carme. M’ha agradat molt xerrar amb tu.

La Carme s’aixeca i jo l’imito. Anem plegats cap a la porta del meu despatx. La noia s’atura de cop i gairebé ensopego amb ella.

—Se m’acut una cosa. Però no sé si és possible o no…

—Gairebé tot és possible. Què estàs pensant?

—Podria convidar-te a sopar?

Me la quedo mirant mentre pensaments que creia que tenia desterrats feia temps, creuen la meva ment.

—No sé si seria adequat. La gent podria lligar caps quan llegissin la teva història. És ben sabut que soc exorcista i podríem posar en perill l’intimidat de la gent amb qui he treballat.

—Doncs vine a casa meva. Tinc una plaça d’aparcament subterrània i l’ascensor puja directament al meu pis.

El calfred que em travessa l’esquena puja des dels ronyons fins al clatell i torna a baixar per la columna fins al ventre on explota com una descàrrega elèctrica. Noto un pessigolleig al penis i em temo que acabaré avergonyit si no aconsegueixo evitar l’erecció que comença a fer-lo aixecar el cap.

—Serà un plaer —li dic mig amagant-me darrere la porta—. Portaré vi, al celler del bisbat tenim algunes coses ben bones.

—Molt bé.

Quedem que m’enviarà un correu electrònic amb l’adreça i tanco la porta mentre la tremolor de les cames gairebé em fa caure.

El bisbe senyava i senyava el front del nen mentre repetia i repetia els seus precs. Les convulsions i els salts de l’endimoniat amenaçaven de llençar-lo del llit quan de cop, es va fer el silenci i ambdós van quedar-se immòbils. El nen i el capellà estaven amb els ulls clavats l’un amb l’altre.

—M’escoltes Tomeu? —va dir el nen amb una veu molt més suau que la que havia fet fins llavors— Tinc la teva atenció ara?

—Sí.

—Me n’alegro per què començava a estar fart de tota aquesta comèdia de l’exorcisme. Putes normes. Ni ser un dimoni et deslliure de les putes normes.

El bisbe voldria parlar, cridar; voldria saltar del llit i escapar, però està paralitzat sobre el cos que provava d’exorcitzar.

—No soc un dimoni qualsevol, saps? He tingut molts noms en moltes religions diferents: inclosa la teva. Soc un súcube i això vol dir que només puc aconseguir controlar les meves preses si jauen sobre meu. D’aquí el meu nom: Sub (baix) cubo (jaure) en llatí. Interessant, oi? Pots contestar.

—Oh Déu meu, Nostresenyor. Allibera al teu servent.

El dimoni dona una plantofada a la cara del bisbe que veu, aterrit, que el nen està deslligat.

—Què? Et pensaves que eres tu qui manava aquí? Només he estat guanyant temps fins que el mascle alfa que tens dins decidís que necessitaves estar sobre meu per dominar-me. Ara et diré que vull i quan hagi acabat, reprendrem la comèdia i em «salvaràs» perquè puguis sortir d’aquí com un heroi. Et farà falta per ajudar-me a esfondrar una mica més els fonaments de la teva religió.

No recordo el darrer cop que vaig estar despullat davant d’una altra persona. Els darrers anys, fins i tot abans de ser bisbe, tothom ha estat molt curós de no molestar-me ni alterar la meva intimidat. Ara, nu al llit de la Carme, mentre el meu penis es desinfla i panteixem abraçats, penso que ha estat el moment més feliç dels darrers anys. El sexe ha estat meravellós, tot i que em mantinc en bona forma física, no les tenia totes. Però tan bon punt m’he posat sobre la Carme, entre les seves cames i l’he penetrat, m’he sentit potent i viril com un jovenet enamorat. Els seus gemecs encara repiquen dins del meu cap, com campanes de diumenge. No sé què em portarà el futur, però soc incapaç de pensar en una realitat on la Carme i jo no estiguem junts. Sé que ningú ho entendrà i, molt potser, tingui conseqüències negatives per a mi i per l’església, però si el fill de Nostresenyor ens va ensenyar quelcom és que estimar no pot estar mai malament.