Fa molts i molts anys, en una terra llunyana a l’altra banda del mar, un grup de gent va fugir de l’esclavatge sota el més gran imperi hagut i per haver-hi. La seva fugida va estar precedida per grans senyals i meravelles.

Després d’un any de preparació al desert, s’acostava el moment de dirigir-se al lloc on els havien promès que serien feliços. Una terra que, segons deia tothom, brollava llet i mel. Els havien dit que l’heretarien, la terra. Però que primer l’haurien de guanyar. Perquè els miracles no existeixen (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Bemidbar-Números, traduït i comentat per Charles b Chavel, p. 120).

Arribats a la frontera, guiats dues persones que els havien mostrat el camí fins llavors; que els havien guiat a través de penúries; que els havien ensenyat normes de comportament –recordem que eren un poble esclau–; que no els havien fallat mai, el poble va preferir seguir els dictats del seu cor. I malgrat tots els èxits aconseguits, qüestionà la Força que els havia empès fins llavors. Van demanar enviar exploradors a reconèixer el terreny.

I els cabdills, farts, van accedir. Varen enviar 11 exploradors per veure com era la terra promesa. Si en realitat brollava llet i mel. Si hi havia ciutats fortificades. Si els habitants de la terra eren molts o pocs, si eren forts o dèbils… I tot el que fan els exploradors.

Trescaren el terreny durant 40 dies, portant-ne un souvenir. Un gotim de raïm que havien de portar entre dos, de gros que era. En tornar, la majoria dels exploradors, als que anomenarem «Mortadelos», van passar el seu informe als líders i al poble: de veres, la terra on ens has enviat brolla llet i mel, i aquest n’és el seu fruit. Però la gent que hi viu és poderosa. Les seves ciutats fortificades i molt grans.

El poble es va desanimar. Asseguraven que hauria sigut millor morir a la terra on eren esclaus, o allà, al desert. Preguntaven per quins set sous els havien tret de l’esclavatge per morir a espasa, a mans d’una nació de gegants? No seria millor tornar allà d’on havien sortit? Millor, sí. Valia més buscar-se uns nous líders i que els guiessin de tornada.

Dos dels exploradors –que no eren Mortadelos, sinó persones normals– van intentar reprendre el tema:

Podem fer-ho. La terra és bona. Confieu en qui mai ens ha fallat. No tingueu por dels habitants d’aquesta terra, perquè tots junts podrem guanyar-los.

Però el poble els intentà apedregar.

Llavors s’aparegué la glòria del Senyor davant el poble –per si algú encara no ho havia pillat, sí, parlem de la Torà– i va dir a Moisès:

fins quan aquest poble seguirà provocant-me? Fins quan seguirà la seva tossuderia sense creure’m, malgrat tots els senyals que els he mostrat? […] tots els que han vist els prodigis que he mostrat a Egipte i al desert, i que em van posar a prova deu vegades, no veuran la terra que vaig prometre als seus avantpassats. […] Tots els que van ser censats, de vint anys amunt, no entraran a la terra que us vaig prometre. Només Caleb i Josuè. També entraran els vostres fills. Ells gaudiran la terra que vosaltres heu desdenyat. Els vostres cossos quedaran en aquest desert, i els vostres fills vagaran pel desert durant 40 anys. Un any per cada dia que vau explorar la terra promesa.

I tots els Mortadelos van morir per causa d’una plaga, excepte Caleb i Josuè.

I Moisès va transmetre tot això al poble, que va descobrir que havia comès una errada greu. L’endemà al matí, en comptes de tornar de nou cap al desert, com se’ls havia ordenat, van voler desfer l’error. Volien marxar cap a la terra, i conquerir-la.

Moisès els advertí:

no hi aneu, perquè heu desobeït –hehe– els manaments del Senyor. Torneu, o sereu anihilats pels vostres enemics. Com us van dir, els amalequites i els cananeus habiten aquesta terra, i són poderosos. I ara no teniu el suport del Senyor.

Però no van fer cas. I van anar a la guerra. I van ser anihilats i morts a espasa.

Aquest és un resum de l’episodi dels espies (llibre de Números, capítols 13 i 14), que explica la veritable raó per la qual els hebreus van passar 40 anys vagant pel desert: no és que no sabessin orientar-se, ni que no tinguessin fe, sinó que van dubtar de tot el que havien fet i aconseguit.

Van dubtar de les plagues, de quan el mar es va obrir davant seu, de quan van sobreviure al desert, de quan van experimentar la revelació divina … I tot això ho havien vist amb els seus ulls, i experimentat en carn pròpia.

Però aquest episodi no acaba aquí. Un cop passen els 40 anys i la generació que va marxar d’Egipte mor al desert, els seus fills es disposen a acabar la feina. Josuè, successor de Moisès, torna a enviar exploradors. Aquests entren a Jericó i parlen amb una de les habitants. Els confessa que, com fa 40 anys, estan terroritzats:

Sé que el Senyor us ha donat la terra, i ens envaeix el terror, i tots els habitants de la terra es fonen de por […] Tan bon punt vam sentir-ho, els nostres cors es van desfer, i no queda coratge en cap de nosaltres per culpa vostra (Josuè, 2:9-11).

Els Mortadelos tenien tanta por de la nova terra que no van adonar-se que els Cananeus tenien tanta o més por que ells mateixos. I per què? L’antic Rabí de la Commonwealth, Jonathan Sacks, explica aquest episodi comparant-lo amb alguns dels tipus de pensament distorsionat en la Teràpia Conductual Cognitiva. Des del pensament «o tot o res» a la «lectura de la ment»–on l’altre pensa allò que nosaltres creiem que pensa–, passant per culpar als altres dels nostres propis errors.

Però malgrat tot, aquesta història dels espies –i si ens hi posem, tota la Bíblia a partir de l’Èxode– no va de miracles, ni de terres promeses. Va d’una cosa molt més senzilla, i per la seva senzillesa, molt més complicada de fer efectiva: passar de ser un poble d’esclaus a esdevenir un poble lliure.

El pensament que porta als hebreus a vagar durant 40 anys pel desert és el pensament d’esclau. Els llibres de l’Èxode i de Levític estan plens d’aquests moments: millor tornar a Egipte, d’on no havíem d’haver sortit mai. Millor haver mort com esclaus a Egipte. Què farem? Què menjarem? Què beurem? Millor morir de gana al desert que morir per l’espasa…

La sortida d’Egipte, creuar el mar, és només el principi. Però l’important és el següent pas: deixar de pensar com un esclau. La història dels espies ens explica que l’important no és fugir d’Egipte, que va ser relativament fàcil. Ens explica que el que realment importa és fer fora Egipte de la ment.

Només després d’aquest pas es pot començar a prendre consciència d’un mateix, de la llibertat assolida i, per tant, començar a proveir-se un mateix i fer-se càrrec de l’existència pròpia, com a persona, comunitat o nació.

Si no es desterra aquest pensament, que busca la seguretat de les situacions viscudes enfront a situacions noves i incertes, mai s’avançarà. Sempre es preferirà tornar a allò que és coneix, encara que sigui una vida d’esclau, tutelada i sota control més o menys estricte.

L’episodi dels espies ens explica la importància la importància de saber identificar als Mortadelos per poder evitar que ens venguin sopars de duro. I també que cal saber gestionar la incertesa per poder avançar, i què passa quan optes pel mal conegut: que fas voltes pel no-res, es perd tota una generació, i la següent oportunitat és més difícil.