La història relatada a continuació pot haver estat ja narrada per algú altre. Demano disculpes d’entrada de ser així. Jo no la coneixia, me la van explicar tal com la llegireu a continuació. Qui me la va explicar prefereix que no l’anomeni. I jo no tinc cap intenció de declarar que aquesta història és meva.

El lloc on em va ser relatada la història existeix i era on em trobava un dia bevent cervesa quan l’anònim va seure al meu costat i em va dir:

— Notes l’olor?

Me’l vaig mirar amb menyspreu, una forma no verbal de dir-li que desaparegués.

Hmmm… I smell something fishy about this…

— No, és clar que no. – Va insistir.

Va demanar una cervesa i va seguir:

— El descobriment que he fet em costarà la vida. Se’m dóna molt malament escriure, narrar o relatar. Parlar amb màquines. Se’m dóna malament quasi tot. Per això crec que tu ets l’indicat per recollir i transmetre el que he descobert.

En aquest punt estarem tots d’acord que és una història que s’ha donat moltes vegades. Un desconegut seu a la taula d’un altre desconegut per explicar-li qualsevol cosa. Us transcric les notes tal com les vaig escriure unes hores després que passes tot:

— Les olors són éssers vius. Éssers microscòpics que actuen en forma de paràsits i que necessiten un altre objecte, cos, forma, el que sigui, per viure. Cap d’aquests objectes té olor per si mateix. Com et dic les olors provenen d’aquests éssers. Són molt disciplinats i extremadament intel·ligents. Mitjançant una sèrie de complicats processos químics i físics i biològics, cada paràsit sap a quin objecte ha d’anar per sobreviure. És molt difícil d’explicar però jo ho puc demostrar.

— Veig que fas cara de no entendre. T’ho explico amb un exemple:

— Agafa una rosa. Te la duus al nas. Ensumes. I notes una olor. Tu dius que és olor a rosa.
Fals.

–Aquesta rosa té aproximadament, uns quinze mil paràsits vivint d’ella. Aquests paràsits fan una olor característica. I és l’olor a rosa. Si agafes un d’aquests paràsits, o un grapat, fem-ho fàcil, i el portes a un bol de sopa, per exemple de galets, tots i cadascun d’aquells paràsits moriran. La seva composició química fa que només puguin sobreviure en una rosa.

— Sé el que em diràs. La sopa també tindrà els seus paràsits. La sopa no sinó cada un dels seus ingredients: El galet, el caldo. La sal. I quan els barreges com és que no va a parar un paràsit a un altre objecte i es moren o es contaminen o el que sigui.

— No t’avancis.

En aquell moment portava ja una mitja dotzena de cerveses que havia alternat amb un parell de gotets de whiskey. No semblava massa afectat per la beguda i va seguir:
Tens una cigarreta? Sortim a fora a fumar? Anem a olorar els cotxes, l’aire, la gent que passeja, els gossos, el pixum. Potser així ho veuràs (i oloraràs) més clar.

— Com et deia – va seguir un cop vam encendre un parell de cigarrets – cada paràsit està dissenyat per viure en un objecte. El que em va portar més temps descobrir va ser saber on neixen els paràsits, com es mouen, com canvien de lloc, com sobreviuen, com arriben al seu hàbitat…

En aquest punt de la història tot es confon. Les cadires volaven per l’aire. Els vidres s’esmicolaven amb uns laments histèrics que feien molta por. Se sentien trets. Paraules en idiomes estranys. O estranys amb paraules que jo no entenia. L’anònim em va dir a cau d’orella:

— Ho han esbrinat. Saben com moure els paràsits. El futur serà un caos. Els croissants faran olor de clor. EL cuir podrà fer olor de coliflor acabada de bullir. Faran el que vulguin.

En aquest moment va expirar. Jo vaig notar una certa olor d’ametlles amargues en aquell moment. O era olor a ginebra?

No ho recordo. Crec que en aquell moment jo també vaig expirar.

Foto: Garry Knight