Cada paràsit està dissenyat per viure en un objecte. El que em va portar més temps descobrir va ser saber on neixen els paràsits, com es mouen, com canvien de lloc, com sobreviuen, com arriben al seu hàbitat…
Seria convenient que ens paréssim a pensar allò que volem dir, per tal de poder dir allò que pensem.
Hace exactamente cien años, el 11 de noviembre de 1918 a las 11:00 entraba en…
Ofesos, desolats, abandonaven aquell espai sense oferir una darrera oportunitat. Després de massa anys en l’oblit, les paraules fugien cercant uns altres ulls, afamats, disposats a proposar una nova vida.
La provisionalitat es fa perenne. El que havia de ser una simple prova esdevé la teva feina durant anys. Unes vacances desemboquen en un canvi de residència a un país diferent.
Estaba avergonzado de mi vida y ahora dedicaba todo mi tiempo libre y mi dinero…
I ara, quan no sé ni quin temps tenim ni com anomenar-te encara, et dibuixo als meus llavis i assaboreixo el tast de cada lletra que et configura. Aturo el moment, respiro entranya endins. Observo incrèdula aquest nou món.
Participar en la vida d’un mateix és esgotador. Requereix esforç. Físic i mental. Físic en tant a què a vegades necessitem moure’ns, treballar, portar coses d’un lloc a l’altre, dormir poc i malament…
Vaig anar-los col·locant dibuixant una mena de flor amb el crucifix com a centre. Al centre de cada pètal vaig posar un botó sense consumir, perfectament funcional. Fins i tot vaig programar-los perquè s’encenguessin en l’ordre que el nostre costum demana: d’esquerra a dreta, encenent-ne una més que la nit anterior, és a dir, la primera nit, una; la segona nit, dues…
Els seus peus s’enfonsen sencers dins la sorra microscòpica i daurada, i malgrat que protegits per les xancletes nota la cremor de l’arena d’agost. Camina vint o trenta metres i descarrega la cadira i el para-sol, els desplega i munta, tenint en compte on és el sol i cap a on ha d’anar.