Si uns anys abans li haguessin dit a en Tadeusz Pietrzykowski, Teddi que li deien els amics, que trobaria deliciosa la carn de gos, no s’ho haguera cregut mai. Però si li haguessin explicat que seria dels primers a arribar a aquest pou infernal, que veuria centenars més venir després d’ell per morir a les cambres de gas i que acabaria reprenent la seva carrera com a boxador mentre tot això passava, bé, diguem que no hauria trobat menjar-se un gos res extraordinari.

Quan el malparit d’en Brodniewicz, que tenint l’1 com a número de presoner i sent un alemany de cap a peus que servia de Lagerälteste, el qui manava sobre els altres Kapos, se li va acostar mentre els dividien per les feines i li va anunciar que seria l’àrbitre del seu proper combat, no va poder evitar deixar anar un petit riure. El kapo li va ventar una plantofada i li va dir que anés al cos de guàrdia on li acabarien d’explicar. No va fer falta gaire per deixar-se convèncer: la promesa d’unes quantes racions extra de menjar van ser prou per aconseguir fer que en Teddi accedís a pujar al ring.

Només arribar al camp, els mateixos kapos que els van rebre, els van anunciar que d’Auschwitz només se sortia per les xemeneies dels crematoris i que aprofitessin el poc temps que els quedava o s’estalviessin l’esforç saltant dins d’un dels forns. Aquests malparits ja eren dolents abans d’arribar al camp, eren tots Berufsverbrecher, criminals de carrera com se’ls coneixia i eren tots una colla de sàdics que aprofitaven el mínim poder que els nazis els cedien per exercir-lo amb tota la brutalitat possible.

El gos corria lliure pel camp, més des que el Comandant Höss s’estava tancat a casa amb la cama trencada. Al bo d’en Rudolf li agradava sortir a cavalcar i feia uns dies havia patit un accident. O almenys això és el que afortunadament havia acabat sent la versió dels fets que tothom creia. La veritat és que tot havia estat idea d’en Pilecki, l’única persona prou grillada per entrar voluntàriament a Auschwitz com a espia per tal d’aconseguir proves que demostressin les atrocitats que s’estaven cometent. En Teddi i altres membres del ZOW van infiltrar-se als estables i manipular la sella de muntar preferida del comandant del camp, que va trencar-se provocant la caiguda. Tot i que s’esperaven matar-lo, el fet de tenir-lo incapacitat a casa va ser motiu de celebració entre els membres de la resistència.

A tothom li va semblar que posar a un paio que, tot i haver estat campió a la categoria de pes gall, ara estava demacrat, mal alimentat i sense temps per entrenar enfront d’un campió del pes mitjà, que pesava trenta quilos més que ell i que per la seva condició de Kapo, tenia prou menjar i temps de descans per a no acusar l’empresonament, sonava més a execució que a combat. Però la veritat és que en Walter Dünning era una mala peça, sovint brutal amb els altres presoners i que no s’havia pres gaire bé que li diguessin que si tant li agradava atonyinar Polonesos, potser podria provar amb un tal Teddi Pietrzykowski, que deien que abans de la guerra era bastant conegut al món de la boxa. Entre ell i el Bruno Brodniewicz, ambdós alemanys i criminals, gent de confiança dels nazis, no els va costar gens de convèncer els factòtums del camp que potser seria divertit organitzar una petita competició esportiva.

Evidentment, el gos no era Kosher, però cap dels membres de la resistència era jueu en aquella època. Els jueus tenien les seves pròpies organitzacions, tanmateix, tenien una esperança de vida força més curta que els polonesos i també estaven molt més vigilats, així que quan van capturar el gos del comandant i li va retorçar el coll, no n’hi havia cap a prop per compartir un mos amb ells. Va ser un dels millors àpats que en Teddi mai havia tingut el plaer de tastar. La carn dura, cremada per fora i mig crua per dins, li havia omplert el ventre com si estigués al millor restaurant de Varsòvia, celebrant la victòria després d’un combat. Potser, si els nazis els donessin una mica de carn de tant en tant, no hauria trobat tan celestial la carn de la mascota, però per un afamat nano de vint-i-pocs anys, aquella va ser una nit per al record.

Potser el combat hauria acabat de manera diferent si en Dünning no s’hagués acollonit. En Teddi estava esgotat, adolorit i, tot i dissimular-ho prou bé, a punt de desmaiar-se. Feia estona que la seva visió s’havia reduït a un cercle just davant seu i cap respiració li omplia prou els pulmons per aportar-li prou oxigen. Però havia resistit. Havia aconseguit esquivar bona part dels cops que aquell paio que pesava gairebé el doble que ell li havia etzibat. Aprofitant que era ràpid, molt més ràpid que el seu contrincant, havia ballat per tot el ring, atacant veloç i fugint dels contraatacs del kapo. Fins que va veure l’espurna. En tots els seus combats, en Teddi, esperava fins que trobava l’espurna als ulls del rival. Era el moment que el lluitador contrari s’adonava que en Teddi no defalliria, no s’aturaria fins a guanyar. Quan va veure l’espurna brillar a les pupil·les d’en Dünning, va aixecar els guants de treball que feien servir com a guants de boxa i va accelerar la seva dansa: esquerra, esquerra, bloqueig, ganxo; dreta, dreta, finta, directe al cos. Cops i més cops, erosionant les defenses d’aquell alemany malcarat que gaudia colpint altres presoners. En Dünning va fer un gest al seu col·lega Bruno, que va aturar el combat.

El pa i la mantega que va guanyar pel combat els va compartir amb els seus companys de barracó. Alguns d’ells membres, com ell mateix, del ZOW. I tots estaven d’acord que ell havia estat el campió per dos motius. Primer, perquè havia aguantat el combat i, en justícia, si l’àrbitre no fos un llepaculs dels nazis, li hauria concedit la victòria per punts. I segon, perquè els nazis havien organitzat un circ per divertir-se i veure com un alemany apallissava el presoner número 77, polonès, veterà del Setge de Varsòvia i tan sols havien aconseguit fer-los sentir orgullosos de qui eren i de com havien acabat allà; havien garantit que tots i cadascun d’ells, no deixés mai de lluitar.