La cafeteria tenia un nom que li semblava ben divertit, perquè sovint se li oblidava. Però sabia perfectament on estava, porta per porta amb el negoci que més havia visitat els darrers anys: Deleri Memoria. Amb una passada ràpida de la llengua pel paladar, va activar el seu visor. Un avís li indicava que encara quedaven 47 minuts per la seva cita. Va aprofitar per connectar-se al cambrer virtual i va demanar un cafè amb llet, descafeïnat; no volia que la cafeïna afectés l’anestèsia. Segué al seu racó habitual, sota la palmera de plàstic, allà des d’on era difícil que els ulls se li desviessin cap a alguna de les múltiples pantalles que emetien faramalla constantment. De la bossa va treure el llibre. El Llibre. Sabia quants cops havia llegit aquell exemplar perquè cada cop que el començava, feia una marca a la plana del títol. Ho feia com a les pel·lícules antigues, on els presos marcaven les parets de la cel·la amb quatre ratlles verticals i una cinquena, d’horitzontal, que les creuava per sumar cinc. Aquesta era la vegada número cent-vint-i-dos que s’acabava aquest llibre i, en unes hores, començaria la número cent-vint-i-tres. De fet, tot i ser inútil, tenia el punt de llibre passada la plana setanta cinc, havia començat a rellegir-lo dimecres, sabent que divendres el tornaria a començar de zero, amb una marca nova a la plana del títol. El cafè amb llet va arribar per la cinta transportadora i va caldre que el visor se li activés per avisar-la, perduda en el laberint de lletres que tant li agradava.
{…aquesta dona és demencial. Gairebé cada divendres…}
{…perjudicial? No totes les neurones sobreviuen el procediment…}
{…Sant Pere canta, saps…}
{…merda de novel·la. Si almenys fos un bon llibre, però aquesta és…}
{…acostumant a la dosi d’anestèsia. Està massa superficialment adormida…}
{…vacances? No fotis, jo les he demanat al novembre…}
{…desconnexió en tres, dos…}
La cafeteria tenia un nom que li semblava ben divertit, perquè sovint se li oblidava. Però sabia perfectament on estava, porta per porta amb el negoci que més havia visitat els darrers anys: Deleri Memoria. Un avís li va sonar, directament a l’oïda. Amb una passada ràpida de la llengua pel paladar, va activar el seu visor. Tenia un missatge amb la factura del procediment que li acabaven de realitzar. Va aprofitar per connectar-se al cambrer virtual i va demanar un cafè amb llet; volia que la cafeïna l’ajudés a superar la passió de son que li deixava l’anestèsia. Segué al seu racó habitual, sota la palmera de plàstic, allà des d’on era difícil que els ulls se li desviessin cap a alguna de les múltiples pantalles que emetien faramalla constantment. De la bossa va treure el llibre. El Llibre. Sabia quants cops havia llegit aquell exemplar perquè cada cop que el començava, feia una marca a la plana del títol. Ho feia com a les pel·lícules antigues, on els presos marcaven les parets de la cel·la amb quatre ratlles verticals i una cinquena, d’horitzontal, que les creuava per sumar cinc. Aquesta era la vegada número cent-vint-i-tres que encetava aquest llibre i, mentre guardava el bolígraf amb el qual havia fet la marqueta al paper, va pensar que, en uns dies, començaria la número cent-vint-i-quatre. D’una estrebada suau, va treure el punt de llibre de la seva posició actual, indicant unes planes que, de ben segur havia gaudit, però que ara no havia llegit mai. El cafè amb llet va arribar per la cinta transportadora i va caldre que el visor se li activés per avisar-la, perduda en el laberint de lletres que tant li agradava, ara de nou, per primer cop.