Grapejo el Twitter escurant el mig mil·límetre que queda del cafè fred. Perfils que m’incomoden desfilen en vertical actualitat en la pantalla del meu mòbil. Primer remordiment; un vídeo penjat d’una nena que explica que sense pares va esperar l’alliberament dels salvatges, l’integritat m’aclapara i faig córrer el dit cap amunt, torno avall, faig un like. Un like i un RT. Obro el blog de kurdiscat. El tanco.

Obro l’ordinador i mentre remuga miro l’agenda sabent que abans de dos quarts hauré d’haver revisat tres dossiers. Segon remordiment; no hauria d’haver mirat el mòbil, si no els corregeixo alhora, no es tramitaran a temps.

Dono un cop d’ull al correu que ja he llegit abans al telèfon. Les places pel curs del dijous vinent encara són obertes però, si hi vaig, hauré de suspendre la visita amb la tutora del mitjà. Esborro el correu. Tercer remordiment.

Dos dossiers i encara tinc cinc minuts pel tercer. Me’n surto llegint l’últim paràgraf entre línies. Sona el telèfon. Per avui mateix? A quina hora? És clar, sí. Quedem a baix. Cinc minuts abans. A la porta. Cap problema. Miro de reüll la bossa del gimnàs que tampoc suaré avui. Quart remordiment.

Arribo d’hora, massa d’hora com sempre. Trec el mòbil de la bossa mentre miro a l’horitzó si algú tan patidor com jo ha decidit no fer tard. Al Facebook diu que només manquen 10.000 visites perquè les #bombollesdecolors rebin ajuda amb el vídeo de YouTube. Clico l’enllaç, abaixo el volum, s’obre el vídeo i deso el telèfon a la butxaca de la bossa, torno a mirar si apareix algú, palplantada a l’entrada, torno a treure el mòbil. Putes malalties. Cinquè remordiment.

Encara no ha arribat ningú. Passen, cinc, deu minuts. Pujo al pis dels advocats, truco però no respon ningú. Baixo atropelladament amb por que ningú hagi arribat i no m’hagi trobat. Allà estan. -T’estàvem esperant, diuen. No bado la boca per respondre. Sisè remordiment.

Ens acomiadem quan passen deu minuts de les dues. Entro a fer el menú al bar del mercat. Aconsegueixo vèncer el brogit de la gana i demano, de primer, amanida. De segon cau el pollastre al curri. Defalleixo la meva voluntat a les postres amb el púding amb xocolata, amb el setè remordiment amatent a la darrera cullerada. Cafè i de nou a la feina.

La pila de dossiers s’ha multiplicat com els gremlins un diumenge a Illa Fantasia. Aconsegueixo esbaldir-ne la meitat i apilo la resta que hauran de sortir demà abans de dos quarts de no sé què, ignorant l’amenaça de les lletres URGENT que brandeixen damunt de la carpeta en un relluent post-it verd. Vuitè remordiment.

Arribo panteixant al pati de l’escola llençant el berenar amb doble dosi de cacau a la meva filla mentre veig de reüll com la mare del nen pigat obre un taper amb trossos de pera i gerds pel seu fill. Novè remordiment.

Remordiment que intento reblar mentre compro mig quilo de gra a la tenda de llegum però decau quan sortim i la meva filla m’informa que avui al menú hi havia cigrons. Doble ració de fibra li dic somrient. Desè remordiment.

Esquivo premeditadament dos voluntaris vestits amb petos que informen sobre metges sense fronteres al carrer. Hem hagut de saltar dues jardineres i topar amb tres vianants per aconseguir-ho. Onzè remordiment.

Arribo a casa i llenço talls al foc mentre al costat en una altra paella sacsejo el llegum. Sopem. Faig dos petons abocada a cada llit mentre espero que no em demanin aigua o no em facin llegir un tercer conte abans d’anar a dormir. Dotzè remordiment.

Entro dins el llit i el formigueig del cansament m’abraona i fa que de nou canviï el final del llibre de la Lucia Berlin per dos nivells del Candy Crush. Tretzè remordiment.

No he trucat al pare.
No m’he posat la crema anticel·lulítica abans de dormir.
No he anat a salvar barcasses de gent desesperada per una nova vida.
No he regat el ficus.
No he estès la rentadora.
No he trucat al proveïdor de sobres.
No he actualitzat l’IOS.
No he fet els àlbums de fotos dels tres últims estius.
No he descongelat el dinar de demà.
No he tornat a escriure la novel·la.
No t’he fet prou cas.
No m’he fet prou cas.