L’enyor és bandoler. Avar de subtil, imperceptible. Daga endins, i no cicatritza.
Mal somort, dessagna lentament. No cou, ni pica, ni madura. Senzillament, perdura.

Enyor de tot, tan concret i tan difós.

D’aquell paisatge…
De blau. De cel. De pau.
De mar, de sal, de crostes de sol i sorra.
De capvespres madurant a compàs d’onada que trenca i s’esborra.
De nits de llunes turgents, místiques, obscenes.

D’aquell tast…
De copes de vi eternament a mig fer, que els àngels les asseguren plenes.

D’aquell tacte…
De passeigs amarats de flor de taronger.
De petons robats, mossegades intrèpides, i pessigolles prohibides.
De cames enlaire i mans sota faldilla.
D’endinsar-se pels plaers perduts que la memòria esquitlla.

D’aquell so…
De campanes encarcarant temps i fites amb gongs de ferro solemne.

D’aquella olor…
De camp. De terra. De pluja escassa i pols perenne.
De poms de farigola en mà, esclats de goig i riure.
Enyor de la flaire que fa el viure.

(Panderetes, serpentines, i bones mitges.)*

Fa dies del retorn, però aquest cop és diferent. Els dies es fan generosos, i romanen lents, greus, solemnes, sense permís per passió o rauxa. Aquest cop no hi ha corredisses, ni rellotges que es mouen a deshora, ni més cites de les que permeten dies que desitjaríem de 72 h. Per primer cop, 24 h sembla una mesura justa.

Observo l’anhel del retorn en sordina, obligadament reclosa en repòs. Frueixo de les hores immòbils fullejant les pàgines d’un llibre excels que encara aguditzen més la fiblada de l’estella de l’enyor. Em recreo en cada paraula, en un exercici naïf d’acostar distàncies a base d’història, a força de mantenir viva identitat i memòria.

No és ni el meu temps ni són les meves circumstàncies, però en reconec cada gir del relat, cada petit detall, cada descripció i cada personatge, i em commou fins a fer despuntar llàgrimes que rodolen carena avall.

No em parleu de convalescències. No fan per mi.

Segueixo resseguint les hores i alterno la lectura amb l’anàlisi del sostre. Els sostres d’avui, estèrils, no desvelen cap secret, no despunten gens d’interès. De tant en tant, potser hi ha un cop de sort i del no-res sorgeix una taca d’humitat rebel·lant-se contra l’hegemonia d’un blanc sense caràcter.

M’entretinc posant nom a cada taca, les converteixo en obres d’art i en faig una exposició privada, on només jo en tinc entrada. Ressegueixo els flancs que sanefen l’exposició, les bigues que sostenen el pes del viure. M’hi passejo com qui desfila per les fustes d’una via de tren abandonada.

Trobo la primera parada en aquell primer pis de pam quadrat, que ja era prou per encabir la il·lusió de ser autònom. Recordo el color, la densitat i l’olor d’aquella pintura que va transmutar sostre en cel i bigues en tronc. I que de propina, em va tacar les calces mentre exercia de pintora estucadora, com si cap doctorat fos comparable al plaer de posar color a la vida. El pis ja no és el meu, ni tampoc la companyia. De fet, aquell jo ja no és el d’ara. Només les calces mantenen l’empremta de la pintura encara.

Segueixo zigzaguejant per les vies invisibles de la memòria. Deixo enrere la vintena i d’un salt arribo a la infantesa. Ressegueixo primer amb les ungles aquelles parets irisades, amb tantes capes de pintura com un arc de Sant Martí. Ara que ningú ja ni em veu ni protesta, reprenc aquell exercici tant prohibit com obstinat de descobrir quin deu ser el color que s’amaga sota la darrera capa de pintura visible.

Les parets es tornen cebes, cada capa color d’una generació, d’una crisi o una revolució. A trenc d’ungla tenyida i engrunes de pintura estesa per terra, retrobo el paradís mirant amunt. Qui fos acròbata per poder passejar pel sostre i resseguir l’escorça sagrada dels arbres que ens bastien l’aixopluc.

Avanço pels nusos de la història fins que de sobte el sostre s’obre al cel. El pes de viure va esdevenir massa, i la biga va fer figa. M’enfilo al capdamunt de la biga caiguda i llisco tobogan avall fins a aterrar de nou al llit que ha acollit aquest viatge més mental que espaial.

M’adormo.

Desvetllo el dia tard després d’una letargia massa llarga. Obrir els ulls esdevé un exercici halterofílic. El següent pas és cercar un cop d’aire que escombri les lleganyes que han fet estalactita després de massa hores de son. De sota el llençol emergeixen braços encara amarats de la reescalfor de la nit, cercant trencar la calitja densa de la cambra que em confina.

Cercant la puresa de l’aire fresc com abraçada. Obro la finestra i el bat de dia em ressegueix cada carena del cos, cada vall, cada escletxa. El trenc de finestra oberta proclama l’escenari de la Barcelona de classe mitjana: teranyina de façanes en patchwork, canonades, sortides de fums, antenes cercant senyals que mai no arriben, teules disposades sense ordre ni estructura, l’olor de roba estesa, llençols mai més blancs, mitjons suïcidats pel despit de l’aventura.

Enlairo els ulls cercant l’escaire de cel d’un blau que fa emmudir l’ànima. Se sent la remor d’un ocell en llunyania. L’orgasme que m’ha privat la nit, me’l regala el dia.

Arribo a la conclusió que ja en tinc prou de pàgines, ja en tinc prou de sostres. Repto a les instruccions mèdiques, familiars i probablement de la raó, i finalment em llevo en un trist intent d’encarrilar el dia.

Em fa mal tot. Caminar esdevé una fiblada insostenible. Però no tot requereix les cames. Necessito endinsar-me en un exercici d’abstracció prou evasiu per superar el dolor. Disposo davant el taulell l’arsenal d’aliats en la meva croada. Albergínia, pebrot verd, pebrot vermell, ceba, patata. En podríem dir samfaina.

Començo per les albergínies. N’escapço la punta. Traço línies paral·leles i perpendiculars que definiran cubs perfectes. Segueixo amb el pebrot. Primer el verd. Tall longitudinal, cap i llavors fora. I cap a la cassola. Amanyago el pebrot vermell. Dolç, turgent. No hi arriba a ser mai sencer, amb la colla. Me’n reservo els volants superiors que assaboreixo mentre de la resta en faig tros petit.

Pelo la patata, pell de seda. Retrobo el midó als dits i en faig dibuixos al marbre que esborro tot seguit. I sempre al final, m’encaro amb la ceba. Com un fruit prohibit, sempre traïdor. Tant de plor en cru, tan dolç quan cuit. Disposo tots els daus a la cassola, raig d’oli, punt de sal, i el foc farà la resta.

I de sobte, les olors que emanen del foc constitueixen un fum eteri que em trasllada molt lluny. Tanco els ulls i inspiro profund. M’envaeix l’olor de ginesta. De romaní. D’espígol. De farigola.
Obro els ulls, i se’m fa un nus a la gola.

Sóc al bell mig dels camps de Tarragona, on les roques d’un mar que anegava la terra ara erta, cohabiten amb una estela de color blanc-viola. Fulla petita i olor infinita. Em miro tots els matolls, en faig la tria. I començo a fer el pom, rodó, dens, intens. El ram més senzill però més preuat, el ram més pur.

Temps ençà, era el clímax de cada tomb pel prat. Un pom per la mare, un per l’àvia, i això ja era prou per a un pic de felicitat. I un cop lliurat, anunciava que si mai era núvia, el ram seria un pom. Cada vegada, com si ho sentís per primer cop, l’àvia m’esguardava entre divertida, afalagada i sorpresa, negant incrèdula el que jo assentia solemne. Ni ella ni jo. Em vaig casar, farigola en mà. Però no estava florida. Així va anar.

Torno a la realitat a compàs de samfaina sublimada. Ja ho tenim això. Em recreo en el tast, prou digne de l’olor. Intento retenir-los tots dos, com si així fos possible retenir-me en un espai que malgrat ser el meu, ja no em pertoca.

He viatjat molt. He vist molt món. He viscut i treballat arreu. La globalització eixampla horitzons, però també en retalla. Estic malalta de país, estic malalta d’enyor. Enyor de totes aquelles petites grans coses que ens recorden que pertànyer a un lloc no entén de fronteres, entén de tradicions. Ja n’he tingut prou, d’emocions.

Ara només friso per retrobar la calma. Seure al sol en una terrassa. Vermut, escopinyes i olor de mar. De pas, una de calamars. I que el món segueixi voltant, que el meu tren fa aquí parada.

*Nota de l’autora: jo ja m’entenc.