Els dies s’esfilagarsen amb una dolcesa mansa. Les setmanes adquireixen una textura còmoda, gairebé tèbia, i la rutina s’adapta al cos de la Laura com un abric fet a mida. S’hi repenja i, dins d’aquella cadència previsible, se sent protegida, estimada, necessària.

L’hivern treu el cap sense demanar permís. Central Park s’apaga en una paleta de blancs bruts i marrons humits; les branques nues dibuixen venes al cel i els bancs es cobreixen d’una pàtina freda. Apareixen les bufandes, els abrics gruixuts, els guants desaparellats oblidats a les butxaques o al fons dels calaixos. Fa fred, però el sol, tímid i persistent, li acarona la galta quan surt a passejar, s’ha d’eixugar els mocs amb el tors de la mà.

Baixa pel carrer fent petits salts, recolzant només la punta de les sabates, jugant a no trepitjar les esquerdes de la vorera, com si l’ordre del món depengués d’aquella coreografia infantil, com si no es pogués permetre una passa en fals que desencadenés un esdevenir terrible.

A la cantonada, la botiga li sembla nova, revelada. La contempla amb un entusiasme estrenat, com si la veiés per primera vegada. És exactament com l’havia imaginada quan va arribar, mesos enrere, a casa del seu germà: magnífica, suggerent, amb el tendal grana estès com una bandera i una olor de galetes de canyella que s’escampa pel carrer i se li enfila pel nas.

Entra. Els passadissos estrets s’atapeeixen amb una ambició gairebé obscena d’oferir-ho tot: prestatgeries que s’enfilen com gratacels en miniatura, fileres de menjar, desodorants, gels, apòsits, revistes lluents. Va omplint el cistell blau de plàstic amb una calma metòdica, amb coses que no necessita: dues ampolles d’aigua mineral amb etiquetes tropicals provinents de llocs inaudits, un ram de flors grogues, les galetes de canyella…

Avança serpentejant pels passadissos, amb una precisió gairebé ritual; hi deixa caure un xampú de fragància oriental i acaba aturant-se al lineal del menjar per a animals.

S’hi queda massa estona. Els sacs de pinso per a gos són voluminosos, desmesurats, amb gossos impresos que mostren la boca oberta i la llengua fora, eufòrics, rendits a la promesa d’un bon grapat de boletes marrons.

La Laura n’acarona un amb la punta dels dits. El plàstic cruix sota la pressió suau. El gest és lent, com si estigués descobrint un món nou, com si acaronés l’animal de veritat. Com seria tenir un gos?

—Carai, quina casualitat, Laura. El teu també és d’idees fixes i només menja la mateixa marca?

La veu d’en Christopher la travessa d’orella a orella, com una botzina inesperada. Es gira sobresaltada, amb els ulls oberts de bat a bat.

—Ah… uh… Perdona. No volia espantar-te —diu en Christopher, fent un pas enrere.

Durant una fracció de segon, tot s’accelera dins seu. L’hemisferi esquerre —l’àrea de Broca, l’àrea de Wernicke— descodifica la pregunta i activa, amb urgència, la resposta. La llengua de la Laura es mou, les cordes vocals vibren; l’aire s’organitza en paraules abans que la consciència hi pugui posar ordre.

—El gos el volia en Peter. Era una dèria seva. Jo no suportava tot el que comporta tenir-ne un… ja ho saps: el pèl pertot arreu, les potes brutes, aquella olor de mullat quan tornava de passeig. Havíem acordat que, si al final en teníem un, se n’encarregaria ell. —Fa un somriure breu, gairebé avergonyit.

S’atura un instant, com si busqués la versió correcta dels fets.

—Però quan ell… —empassa saliva— quan ja no hi va ser, el vaig mirar i vaig entendre que no el podia donar. I ara… —es mossega el llavi inferior— ara és el que em queda.

Baixa la veu.

—Quan s’estira al meu costat al sofà, és com si una part d’en Peter, el meu marit, encara respirés amb nosaltres.

—El teu marit? Us havíeu casat? No estàveu a punt de…? —pregunta en Christopher.

—No. Sí. Bé… —vacil·la—. Va ser en un viatge. No oficial, és clar. A Bali. Una cerimònia d’aquelles amb flautes, gongs i tambors. Ell duia una cinta blava al cap i jo portava el cabell ple de flors roses i blanques. Va ser… —somriu amb els ulls humits— preciós.

La veu se li esquerda en l’última paraula. Deixa el cistell a terra, prova d’agafar el paquet i es queda immòbil, com si el pes real no fos el del pinso sinó el d’allò que acaba de construir.

En Christopher es balanceja lleugerament i mira al seu voltant, incòmode. No sap mai què fer davant les llàgrimes. Amb el grup, sovint espera que algú altre abraci, consoli, trobi la frase adequada. Fa poc, a l’enterrament d’en Mike, el seu millor amic, li va passar el mateix: la vídua, els nens, aquells ulls inundats. Tots el miraven, esperant alguna cosa, i ell només va saber dir que havia de marxar.

—Podràs amb aquesta saca? —acaba preguntant, agafant-ne una de les grans—. Si vols, t’ajudo fins al teu pis.

—Gràcies, Christopher. Ets un encant. —Es passa els dits per sota les ulleres, eixugant-se les llàgrimes amb un gest ràpid, discret.

Arriben a l’edifici. S’acomiaden fins a la propera reunió amb una cordialitat que vol semblar natural. En Jack, el conserge, agafa el relleu i carrega la saca fins al seu apartament sense preguntar res. Laura busca les claus dins la bossa amb una lleugera tremolor, obre la porta i arrossega el feixuc paquet fins a la cuina. Obre l’armari del darrere de la porta i hi apila la nova saca damunt de tres més, intactes, encara per obrir. Les col·loca amb cura, alineades, com si fossin una reserva per a un futur que no arriba.

Quan s’estira al llit, se sent sola i, alhora, estranyament feliç. Tot va bé. Tot està sota control. S’ho repeteix en silenci, com una pregària domèstica.

Fa un petó a la fotografia de la tauleta de nit. Hi apareixen dos nois joves: el seu difunt nuvi i el seu millor amic, que també és el seu germà. Tenen divuit anys i la insolència alegre de qui creu que el món els pertany. Al fons, una platja d’aigües turqueses i sorra gruixuda; una colla d’eixelebrats riuen sota un sol que sembla etern. Era una Espanya que tot just despertava, encara amb l’ombra recent del franquisme a l’esquena.

Aquell mateix estiu de la fotografia.

Aquella mateixa nit.

Allò.

Allò que ha d’oblidar.

Allò de què fa temps que fuig.

Quina llàstima que el destí els fes caure.

Quina llàstima que no tothom pogués sobreviure.