Només s’escolten sirenes, el rugit del trànsit ha desaparegut de la Meridiana. Fa fresca i calor alhora, té suor freda. El periodista aguanta estoicament l’auricular del telèfon que fa pudor de tabac.
– Prova, prova… un, dos… em reps, estudi?
– …sí… et rebem amb una mica de soroll… espera… no entris encara.
Fa cinc minuts una senyora li ha demanat per trucar i li ha hagut d’explicar que “estem fent ràdio”.
De moment encara parla el locutor del programa de la tarda. És una veu clara, educada per logopedes i guarida amb potassa i mel en els mals moments. Una veu que ara convida a visitar la Sala Camoa, la sala de ball més animada de Barcelona, a la Gran Via, 322. S’ha de fer l’anunci, la pela és la pela.
I tot seguit, el jingle de la cadena. Una melodia enganxosa, lleugera, gairebé vulgar, que la té incrustada a dins. La cantusseja sense adonar-se’n, en veu baixa, mentre repassa les notes. Sempre la mateixa tornada, una vegada i una altra, com si no en pogués escapar.
A l’auricular:
– Preparat?… després de la sintonia entres tu. Queda’t atent.
Tanca els ulls un instant.
A l’emissora, darrere del vidre, el tècnic aixeca tres dits.
Dos.
Un.
El locutor fa la introducció;
– Quan la notícia esdevé, la ràdio hi és. Ja us ho hem avançat; Atemptat a l’Avinguda Meridiana, al supermercat Hipercor. Ho escolten en primícia per la nostra emissora, hi tenim en Manel Serrat. Bona tarda Manel, endavant.
El periodista s’escura la gola. Li aniria bé una mica d’aigua. Ha esperat la introducció del presentador del magazín musical de tarda, ara el seu cos és un còctel de tremolors per l’adrenalina. No sap què li fa més por: entrar en directe a parlar sense guió o el fum que s’enfila per l’edifici del costat.
Titubeja dos segons i es posa a parlar.
– Bona tarda Salvador, doncs sí una bomba ha explotat a l’Hipercor de l’Avinguda Meridiana, fa pocs minuts que s’ha escoltat un fort esclat. Les primeres hipòtesis apunten clarament a…
Les sirenes udolen i ofeguen els baixos i les pauses del Manel. Només fa cinc minuts que ha passat. Ell era a la vorera, tan sols a dos-cents metres quan l’ha espantat un gran estrèpit i ha vist com les portes de l’aparcament sortien disparades. Ha corregut cap a la cabina més propera, una bomba, hòstia, hòstia. Ha marcat en el telèfon el número de l’emissora possant monedes de cinc duros atropelladament i ha esbaldit la telefonista No vull demanar cap cançó Mercè collons! Passa’m amb el Salvador, que han fotut una bomba al súper de la Meridiana!
– … i fins aquí tot el que us podem explicar de moment.
Ell acaba la notícia, l’emissora torna de nou a donar veu al locutor de l’emissora i en off escolta com parlen amb d’ell fins que es talla la trucada. Ha de tornar cap a la zona més propera abans no arribi la unitat mòbil, cal que agafi dades, que miri de parlar amb algú. Les portes del supermercat i la boca d’entrada de cotxes de l’aparcament vomiten una columna de fum tenebrosa. Arreu corren bombers i policies que desemboliquen mànegues i lliteres i entren a grans passes a buscar gent. De tant en tant en treuen algú amb o sense vida i tornen cap a dins. Comencen a arribar legions de reporters i periodistes, entre ells la unitat mòbil de l’emissora.
– Collonut Manel, hem estat els primers de donar la notícia!
– Se sap quants morts hi ha? Aquí no paren de treure gent, això estava a petar.
– Més de quinze segur. Hi ha nens.
– Fills de puta.
Quan tenen tota la parafernàlia muntada, connecten de nou amb l’emissora. Ara ho fa el periodista que han enviat expressament, el Ramon -li sembla recordar que es diu- ell és un desastre amb això dels noms. Entra en directe i fa un breu resum de la situació i comença a aventurar un nombre de morts que tothom sap que creixerà. En Manel s’està darrere, aguantant ingènuament la respiració per no fer soroll com si no hi hagués el brogit de la fi del món que els envolta. Admira la professionalitat del company i pensa en la seva intervenció que jutja de maldestre. Quan acaben en un no res, el tècnic emboteix els cables dins el maleter.
– Ja ho tenim, mira tinc ganes de fotre’m un tanto, estàs comprant iogurts de coco i pum a la merda la vida. T’apuntes Manel? Ara aquí poc més hi ha. Anirem després a la Vall d’Hebron a veure què.
– No, no, vaig cap a casa, merci.
– Cuida’t.
Els companys pugen al cotxe que engega Meridiana amunt emportant-se amb les roderes un glop dels bassals grisos, es creuen amb un Talbot Horizon de la policia que aparca i en Manel veu que hi baixen, entre uniformats blaus, dos homes de sabates llustrades. Un deu rondar la cinquantena i llueix un bigoti fí que sembla endormiscat damunt el llavi, l’altre és més corpulent i va pentinat amb el cabell enrere. Són el jutge de guàrdia i el secretari judicial. Ell intuïtivament s’hi posa al darrera ben enganxat seguint-los la passa, ningú no li diu res, tothom empassa saliva i enfila cap a les portes esbudellades que semblen dos acordions vinclats i enormes. Travessen una cortina de fum. Segueixen caminant, ara en travessen una altra. No s’hi veuen. No poden anar més endavant. Algú diu que al costat de les caixes hi ha vist un prestatge amb xiclets, cremes i llanternes, giren cua, s’hi atansen i n’agafen una cada un. Tornen cap a la foscor i il·luminen els tels temorosos. Baixen les escales. En Manel sap que haurà de trucar per tal de donar més dades a l’emissora, que cada passa que dona és una primícia més on no hi ha entrat cap periodista més que ell. Que podrà demanar un augment de sou, o qui sap presentar el currículum a la competència, potser demanar un programa, o presentar les notícies, o fitxar per la televisió. I li tornaran a dir allò de Collunut Manel, hem estat els primers de donar la notícia!
De sobte l’aire s’ha fet dens, greu i sec; fa olor de ferro rovellat i a glopada de sang tèrbola. La pell se li enganxa a la camisa, tot és una humitat excessiva i reclosa. L’oxigen desapareix i amb ell la vida. Comença a fer passes enrere, s’esvaeixen les primícies, els sous, s’esprimatxa el currículum, el grup s’allunya d’ell i es difumina ràpidament amb la foscor, també el programa, les notícies, la televisió… Ara ja s’ha girat i surt cap al carrer, l’aire es va liquant i la llum es filtra poc a poc en els seus ulls que enlluernats s’obren i tanquen més de pressa que de costum.
Surt i esquiva les mànegues que s’enfonsen a trams en el xipolleig trist i gris de la mort que en Manel ha decidit que no té valor ni dret a veure ni a esbombar.