El pare fa dies que està capficat. Ha abandonat les partides de cartes dels dijous, aquelles que fan que torni tard, una mica begut, i digui grolleries que fan riure la mare mentre li escalfa el sopar al foc petit. Ara va cada vespre a casa d’en Ronald, el veí. Arriba massa aviat de la feina, es treu l’americana sense penjar-la bé, deixa les claus damunt el marbre amb un cop sec i mira sovint per la finestra de la cuina, com si esperés veure algú amagat rere la morera del pati o dins el reflex fosc dels vidres.
Amb nou anys, en David és prou murri per saber que alguna cosa preocupa el pare.
No és una preocupació normal, d’aquelles de factures per pagar, de l’aixeta del bany que degota, del cotxe que fa un soroll rar, o de si la mare ha tornat a gastar massa a la carnisseria. És una preocupació que fa caminar el pare més a poc a poc i parlar més fluix. Una preocupació que li encén els ulls i li apaga la gana. Una preocupació que fa que la mare ajusti portes que abans quedaven obertes i que calli de cop quan en David entra a la cuina a agafar un iogurt.
Cada dia el pare porta els diaris a casa i mira les notícies fent espetegar la llengua diversos cops. S’asseu a la taula amb el plat al davant i el diari obert com una muralla entre ell i el sopar. Doblega el paper amb un espetec malhumorat. A vegades, quan passa les pàgines, ho fa amb tanta ràbia que les estripa, i en David prova de llegir les lletres grosses cap per avall, però només aconsegueix distingir noms solts, paraules que li semblen tretes d’una pel·lícula de dissabte a la tarda: màfia, judici, Nova York, extorsió, judici, Gotti.
Gotti.
Aquell nom li queda enganxat al cap com una cançó dolenta.
—Només falta això, que el vulguem veure com un heroi —exclama el pare, enfurismat.
—Si us plau, hi ha mosquits! —fa la mare, assenyalant amb el cap cap a en David.
En David deixa de mastegar.
Mosquits.
Quan la mare diu que hi ha mosquits no vol dir que hi hagi mosquits. No s’aixeca a buscar l’esprai, ni mira el sostre, ni mou les mans amb escarafalls exagerats quan n’hi ha un voltant-li l’orella. Vol dir que ell és allà. Que ell és el mosquit. Un mosquit amb pijama, genolls pelats i la boca plena de puré de patata.
—La portada del Time! —continua el pare, com si els mosquits no li importessin gens—. A aquest paio li han dedicat la portada del Time! Te n’adones? I feta pel pintor aquell, el Warhol! Sí home, exposem-ho als museus! Ara Gotti és com un esportista o com una cantant! Saps què està passant, en Ronald? La dona i les nenes són a casa dels avis aquests dies! L’altre dia a en Ronald li van tallar els frens de la furgoneta! Són uns desgraciats, saps el mal que es podia haver fet?
—Has llegit l’article? —fa la mare, intentant asserenar-lo—. Potser expliquen més coses.
—No cal! Tots som uns mediocres incompetents i en Gotti és guapo, elegant, llest, ric i generós. Ah, i un desgraciat, no ho deu dir això, senyors periodistes? I un assassí! Ai no, tampoc, que no queda bé això,, és un lladre, un extorsionador, un malparit!
—Roger, prou, ara no —el renya la mare, obrint molt els ulls i prement els llavis—. David, vols més arròs?
En David diu que sí, perquè si diu que no potser l’envien a rentar-se les dents i s’acaba la conversa. L’arròs és una excusa. Està tip, però en demana més. També demana aigua. I després fa veure que no pot tallar el tros de carn perquè el ganivet rellisca. Tot per quedar-se. Tot per mirar d’entendre què té a veure el veí Ronald amb aquell Gotti de la revista, amb Nova York, amb uns frens tallats, amb la família amagada a casa dels avis.
En David coneix en Ronald de veure’l arreglant coses. És lampista, o electricista, o les dues coses, perquè el Ronald ho sap arreglar tot. Sempre duu uns pantalons de feina amb butxaques inflades plenes de coses i una capsa d’eines metàl·lica que grinyola quan la deixa a terra. En Ronald fa olor de ferro, de greix, de tabac i una mica de suat, com de ceba. Un cop va venir a casa a canviar una goma de la cisterna i en David el va observar agenollat davant del vàter treballant com si fos un cirurgià de canonades. En Ronald li diu: nano, passa’m aquella clau anglesa que hi ha a dalt de tot, però no em remenis la caixa eh.
—Ara no t’ho acabes? Fa deu minuts que remenes l’arròs. No es deixa menjar al plat —la mare l’enxampa badant i mirant el pare.
—Sí, sí, ja vaig. -En David carrega mitja forquilla que torna a flotar damunt el plat.
Però ara resulta que en Ronald pot tenir relació amb un mafiós.
Potser no és lampista. Potser allò de les eines és una tapadora. Potser dins la caixa metàl·lica no hi ha claus angleses, sinó documents secrets, micròfons, pistoles petites, passaports falsos i aquelles pastilles que a les pel·lícules serveixen per adormir gossos. Potser la seva furgoneta té doble fons. Potser sota els tubs de coure hi amaga dòlars, o diamants, o una ràdio. Potser per això li han tallat els frens. Potser els mafiosos saben que ell sap alguna cosa. Potser el pare també ho sap. Potser el pare és un agent secret que de dia treballa al despatx i de nit protegeix testimonis.
Perquè la paraula testificar també ha sortit.
En David l’ha pescada un vespre, des del passadís, mentre fa veure que s’ha deixat la pilota.
—Si testifica, se’l carregaran —diu el pare.
—Shhhht! —El fa callar la mare.
Testificar.
Aquella paraula li sembla una mena de malaltia. Com tenir febre, però als jutjats. Una cosa que, si la fas, et poden matar. En David no sap exactament què és testificar, però ha vist una sèrie i li sona a posar la mà damunt una Bíblia i dir la veritat i només la veritat davant d’un senyor amb toga. I no sap que pot passar si no ho fas, potser et castigarà Déu, o els policies, o la màfia. A ell sempre li diuen que no menteixi, que mentir és lleig, que els nens han de dir la veritat. Però després els pares diuen mentides com el tema Pare Noël.
Aquella tarda troba la revista.
És al lavabo petit, al costat del wàter, amuntegada amb diaris i revistes en una capsa de fusta decorada amb un entapissat de flors que ha posat la mare per entretenir el moment d’anar de ventre. En David tanca el pestell, abaixa la tapa i s’hi asseu amb la revista oberta damunt els genolls. La portada és estranya. Hi ha un home amb vestit, cabells foscos i una cara que sembla pintada a pedaços. Té una expressió de rei dolent, però no de monstre. Els ulls semblen buits. No fa cara d’assassí, i això l’inquieta més. Si els dolents fan cara de dolents és fàcil. Els reconeixes, t’amagues, crides, corres. Però si van ben pentinats, si porten corbata, si somriuen a les càmeres, com es pot saber?
Gotti.
En David passa el dit pel nom, sense tocar-lo del tot, com si cremés.
Mira la cara pintada d’aquell home. Potser els quadres serveixen per amagar missatges. Ho ha fet un pintor famós, allò? Quina merda, ell ho podria fer millor. Potser els colors de la portada volen dir alguna cosa. Té les mans de color rosa, l’americana negra, es veu que és algú important. El podria reconèixer pel carrer? La mare pica a la porta des de fora.
—David, què hi fas tanta estona?
—Caca! -la paraula queda ressonant en el bany. -quin ensurt mare!
—Doncs tira de la cadena quan acabis. I baixa la tapa!
Tira de la cadena sense haver fet res, només per donar versemblança a l’operació. Després plega la revista com l’ha trobada, però no exactament igual, perquè els adults sempre s’adonen de les coses menys de les importants.
A partir d’aquell dia comença a vigilar i a fer un diari personal.