“But i´m a creep
i´m a weirdo
what the hell am i doing here?
i don´t belong here
she´s running out again
she´s running out
she run, run, run run run”
“Però jo soc repugnant
Soc una cosa estranya
Que dimonis faig jo aquí
Jo no soc d’aquí
Ella està corrent cap fora altre cop
Ella està corrent fora
Ella corre, corre, corre, corre, corre”
El frec dels llençols és fred i es fa capoll arraulint-se amb el coixí. Demà comença el curs d’empresarials i no té perspectiva d’agafar el son. Maleeix aquests nervis de nena petita. Tindrà nous rivals; els nous alumnes com ella, els professors… Control. La clau és el control. Ara comença a tenir calor i treu el peu esquerra fora de la flassada.
Per fi tots aquells que l’havien envejat i martiritzat a l’escola, vulgars maldestres arreplegats, queden enrere. Com en Pedro, ell també havia caigut, la seva estúpida mort fruit de la mala vida concloïa que al final era més feble que ella. A partir de demà podrà mostrar el millor de si mateixa a un nou grup; a un col·lectiu de persones més o menys vàlides mancades de líder. Aquesta serà la seva missió. Control, ha de triomfar. El peu no té prou coratge per quedar-se a fora i torna a refugiar-se dins, no pot dormir.
Ser perfecte. El cabell pentinat, les ungles tallades, muda de marca exclusiva. La Laura formava part del que eren gent de casa bona, dels barris alts de Barcelona, provinents de les millors escoles atapeïdes de canalla de les millors castes, amb les sabates llustrades per la minyona, criatures d’insults reprimits, grolleries simulades i privilegis altius. Control. Té la punta del nas gelada, es regira dins el llit.
Està preparada per tal de que els mecanismes funcionin al seu mandat. Com l’engranatge precís del rellotge que porta el pare i que abans havia portat l’avi que ella mai ha conegut. Com un crim perfecte, un delicte infal·lible, com una violació sense resoldre, sense descobrir el culpable, sense pistes ni rastre de res, quelcom que ningú n’ha parlat mai ni en parlarà.
Pel matí es fa la dormida mentre la tata li endreça els cabells i li petoneja el front per desvetllar-la, té la sensació de no haver aclucat l’ull en tota la nit. Esmorza sola a la cuina mentre la tata li xerroteja mentre talla verdures pel dinar; el pare ha marxat d’hora per anar el despatx, la mare dormirà fins tard com tots els matins.
– Ai la nena que se’ns ha fet gran! Ja va a la universitat! – La tata no para de tirar-li floretes mentre la Laura fa queixalades a una torrada de pa amb mantega- A fer-se una dona de profit. Ai si jo hagués pogut estudiar… -es lamenta brandant el cap mentre bellugueja amb una mà una cassola de ferro colat- Et vols endur alguna cosa més per esmorzar? Potser per l’hora del pati?
– Tata, això no és l’escola…Que no ho veus que faré el ridícul amb una taifa? – Fa la Laura mentre es llepa un grumoll de confitura del llavi i s’aixeca de la cadira- Me’n vaig, no vull fer tard.
– Em fa patir passis gana.- la tata deixa les pastanagues que s’acumulen a redols damunt la fusta i li acosta la motxilla- Ui, no pesa massa aquesta bossa? Vols dir que no agafaràs mal d’esquena? Vols que t’acompanyi?
– No tata, només son cinc minuts caminant.
– Estigues atenta que hi ha molt maleante suelto. Un petó al front va. Ai la meva nena amb aquest caparró que té arribarà on vulgui.
El clec del pestell engolit pel marc de la porta deixa la Laura al rebedor de l’escala envoltada de portes de roure envernissades amb espiells inescrutables. Sempre que surt d’aquelles parets sembla que s’evapori l’olla a pressió que gelosament oculta la seva família. Baixa per les escales trepitjant el marbre cansat on fa poc ha ballat el pal de fregar el conserge.
Apressa el caminar, ha d’arribar d’hora, de les primeres per tal de seure a la zona mitja de la classe, no massa enrere i no massa endavant, un lloc que estigui a tocar del passadís central, per on pugui analitzar el transit de professors i alumnes. Encara hi ha poca gent i no li costa localitzar l’aula, s’asseu tal i com ha planificat. Posa la seva jaqueta i una llibreta al seient del costat per reservar el lloc i poder seleccionar qui s’hi pot seure. Poc a poc van anar entrant els estudiants, s’arrosseguen com xais amb la mirada perduda, esgarriats fora del seu hàbitat natural, quan finalment escullen un seient es remouen en el mateix confosos i segurs d’haver-se equivocat, lamentant no haver escollit una altra opció; no ho han pensat gens prèviament. Un noi suat amarat de nervis se li atansa i li pregunta si el lloc és lliure. Ella l’observa; va amb el coll de la camisa menjat i la barba mal acurada, per no parlar de l’alè de cafè amb llet. Em sap greu és reservat. A pocs minuts de començar la classe els espais com a caselles d’un joc s’han anat omplint i pels que arriben ara comença a costar trobar lloc lliure, cada cop té més aspirants que allarguen el cap per preguntar si està disponible el seient, però encara no son els escollits. Finalment veu entrar la criatura perfecte; una ingènua amb la camisa massa cordada, sabates sense taló i amb unes ulleres de pasta que no para de redreçar, l’observa com titubeja i esguarda per trobar un seient lliure, com puja i baixa els graons, sense gosar passar per davant de ningú. Ara sí la Laura aixeca el braç mentre amb l’altre recull els objectes que havia deixat a mode de reserva.
– Vine, seu. És lliure –diu amb un somriure gens improvisat.
– Gràcies! Òndia, si que hi ha gent matriculada oi?
– Les classes son petites en aquesta facultat! M’han dit que a la universitat central de Barcelona hi ha aules de fins dos-cents alumnes! – afirma obrint els ulls, i allargant-li la mà- Em dic Laura.
– Jo Carla. De debò que no està ocupat? Jo no voldria…
– No, no, bé, em va prometre un professor amic meu que vindria a donar un cop d’ull el primer dia per revisar com impartien la matèria però crec que ha tingut un contratemps i no podrà venir, de fet havíem quedat a fora l’aula. Em van molt bé aquests contactes amb personal docent perquè m’ajuda per tal d’ampliar temes, saps?
– Sí…sí és clar! –diu incòmode la Carla.
La majoria de la colla d’Igualada de la Carla havien decidit penjar els estudis o anar a Bellaterra que l’ambient era molt millor que no pas a l’avorrida universitat privada. Els pares però s’havien encapirotat en que si volia estudiar econòmiques ho havia de fer en una universitat elitista, que així segur que tindria padrins per trobar feina. I així mentre els antics companys d’escola ja treballen en oficines o despatxant a la tenda dels pares i es segueixen trobant cada tres per quatre per sopar, ella ja s’ha quedat completament despenjada del grup. Li sap greu per que sempre posa excuses de mal pagador per que ella no té diners per tanta festa i ja no la truquen. La Carla és espigada i força alta, amb un cabell desmanegat i generós que li cau per damunt de les espatlles, fa dies que té la temptació d’agafar unes tisores i fer-se el serrell, tan de bo haver estudiat per perruquera, però ai quin disgust s’haguessin emportat els pares. Darrera de les ulleres hi té uns ulls grans i expressius, sempre atents a tot, però com els d’un cabirol massa innocents per veure el llop sota la pell de l’ovella.
Finalment el professor puja a l’entarimat i comença la matèria, primer però fa una dissertació presentant-se a si mateix i la seva gloriosa trajectòria. La seva veu es fa eixarreïda i espessa. La Carla desconnecta i observa l’aula, un parell de florescents fallen al fons de la classe i l’aire condicionat està posat massa fort, observa de reüll l’impressionant muntatge que ha desplegat la Laura per prendre apunts; dos llibres de més de tres dits de gruix d’on sobresurten post it de varis colors, gravadora amb cinta de recanvi, bloc de notes quadriculat i tres bolígrafs, un de vermell, un de blau i un de negre. Sent vertigen i por, ella mai havia estat una gran alumna, li ha costat esforços i hores d’estudi treure bones notes. Tan sols porta una carpeta classificadora amb folis blancs i un bolígraf. I si s’acaba la tinta? I si s’ha de reforçar la matèria? N’hi haurà prou amb els apunts de la classe? I si necessita aclariments? S’hauria d’haver preparat alguna matèria bans de la classe? Després? Es desvetlla, s’adona que ja ha perdut el fil. No se’n sortirà. Necessita compulsivament a la Laura. Sí, ha tingut molta sort de poder seure al seu costat.
Quan l’últim professor del matí acaba la dissertació i tothom comença a recollir i a sortir en estampida cap al carrer, la Laura arreplega cerimoniosament tot l’arsenal d’estudi, la Carla en veure-ho alenteix la velocitat i endreça i desendreça els apunts a la carpeta per fer temps i aparellar-se a la sortida amb ella.
– Què fas per dinar, vols anar a prendre alguna cosa Laura?– Li diu- Jo tinc una fam de llop.
– Què et sembla a la Foggacia? És una pizzeria boníssima! Hi has anat mai? Està aquí al costat, podria anar a casa, però tan se val, va anem, així ens explicarem coses.