Dilluns tothom se li acosta per felicitar-la. Tothom llança visques i aplaudeixen. La Laura promet arreu repetir la festa. Ens ho hem de guanyar, eh? Ara toquen colzes! Els diu prement les mans tota sufocada. Toca de nou posar-se les piles i tornar a les reunions de treball, a les fotocòpies i esquemes. Visca! Visca! Xiulets, el professor entra amb un somriure, vinga nois va tothom a seure que n’esteu d’esverats avui!
Quan comença la classe s’escama de no tenir la Carla al costat, no és fins que ja porten vint minuts que la veu asseguda al fons amb l’Eric. Se li agreja la cara. Com pensa seguir l’assignatura des d’allà? Si no se sent res! I si com sempre no porta bolígraf o papers? Al cap d’uns minuts, mentre el professor escriu la bibliografia a la pissarra, escolta les seves rialles fa un espetec amb la llengua, no li darà el resum, no s’ho mereix, ni l’ha saludat! Tampoc s’ha excusat per no seure amb ella. Ara sembla que l’Eric té tot el protagonisme. Això és el que entén per l’amistat la Carla? Què es pensa? Que així aprovarà? Potser és ben capaç de fer com l’Eric i anar copiant per sobreviure als exàmens! Molt maco l’exemple, sí. No, si al final els haurà de fer ella els exàmens de tot l’alumnat. Quina xusma aquest l’Eric, li pren l’amiga i la porta pel mal camí. Li costa concentrar-se però ho ha de fer, per el grup.
Al final de la classe observa en Jordi que xerra de forma distesa amb la noia rossa del jersei de coll rodó; parlen de música, d’un grup que ella no ha sentit mai a parlar. En Jordi porta la jaqueta negra posada. Fa veure que té paciència durant uns segons i finalment s’hi acosta i els interromp.
– Et queda molt bé. – Li diu posant la seva cara entremig dels dos caps sense miraments.
– Sí, gràcies. –En Jordi desvia el coll per seguir mirant els ulls de la noia rossa- em sembla que vindran els Radhiohead a Barcelona a tocar, vols que miri si trobem entrades i hi anem junts? – Li diu mentre li agafa un ble de cabells amb el dit i li rinxola suaument.
Ja està? Es pregunta la Laura, ni gràcies? Això és tot el que li pensa dir? Que pinta la badoca aquesta ara joguinejant amb el Jordi? Que collons és Radiohead? La Laura enfila les escales clarament enfurismada, sense veure com al fons de l’aula el noi de la camisa ratada somriu darrera les ulleres.
A l’endemà ni la Carla ni l’Eric apareixen per les classes. Ella se sent estúpida perquè ha col·locat la seva jaqueta per reservar el lloc i així mirar de forçar a la seva amiga a triar entre ella o la disbauxa, i està clara la deriva que està agafant la seva companya. Allò s’ha d’acabar, pel bé de la seva amistat i pel futur de la Clara, pel seu bé. L’Eric no és una bona influència, és un noi que copia als exàmens i que abusa de la bona fe de la seva amiga, la seva millor amiga. Potser l’Eric ha posat cabòries al cap de la Carla i del Jordi i ara no saben on tenen el nord. Segur que li té enveja.
Acaben les classes i la gent fuig cap a l’exterior. La classe es buida. El mormoleig dels alumnes es va fent distant fins que desapareix. Ella roman asseguda minuts, hores, la rodeja el silenci, el zelador no la veu, tanca la porta de la classe amb clau, tanca la porta del passadís, la porta de l’escala, la porta de l’entrada a la facultat. A l’endemà torna la gent i ningú la veu, la rodegen sense visques ni xiscles, la confonen amb el mobiliari, amb les taules, amb les cadires, uniformement la Laura s’ha fusionat amb el paisatge de l’aula. Tot un. I tot és per culpa de l’Eric.
La Laura s’aixeca a mitja classe davant la ignorància de tothom i va cap a la zona de sales del deganat. Només comparteix passes en la mateixa direcció alguna ombra a la recerca d’una revisió d’examen. El passadís és llarg i ple de portes verdes idèntiques amb disparitat de panys despenjats i apedaçats. Truca a la porta on hi ha el rètol que busca i immediatament gira la maneta de la porta. El degà sembla sorprès; es presenta; soc la Laura, la millor alumna, la delegada, ella, el far del grup. Se’n recorda de mi, hem parlat un parell o tres de vegades a principi de curs. Allò és una fotografia del Cerví? Hi hem anat unes quantes vegades amb la família, no es pot comparar amb les pistes d’esquí d’aquí, que macos son els Alps. Oh, no li voldria fer perdre el temps.
Ella, com a delegada responsable té quelcom a la consciència i no pot amagar més. És pel bé del grup i pel de la seva millor amiga. Cal esbombar la trama, cal que l’Eric pagui i no ho faci la resta del grup. L’acusació és greu però cal no ser misericordiosos. Abans sigui massa tard la poma podrida ha de ser apartada del grup, amb una dissecció meticulosa i preventiva. Tan de bo aquest noi hagués canviat, però és clar, ella no pot seguir mentint. Ella mateixa li va permetre copiar; li va entregar els resultats, ho ha de confessar, va ser una còmplice, va sentir llàstima però no va estar bé. Ella repetirà l’examen, ha de purgar també pels pecats comesos. No sap ben bé per què ho va fer, quin greu, quina imatge. Li prego discreció, confio en el seu bon fer, en la justícia… Vostè òbviament ja ho deu saber que la paraula degà prové del llatí decanus, o “líder o cap de deu” … bé ja no el vull entretenir més, moltíssimes gràcies per atendre’m.
L’endemà quan arriba a classe tot el grup està plegat. La Carla té els ulls vermells i sosté un mocador de paper rebregat a les mans, la noia rossa del jersei del coll rodó la consola, la gent xiuxiueja. Ella es fa l’abstreta i s’asseu al seu lloc desplegant el seu arsenal habitual per al seguiment de la classe. Finalment el Jordi se li acosta.
– No et sembla que t’has passat un pèl? –Li diu a un pam dels seus ulls, seient a l’antiga cadira de la Carla.- Què has fet Laura?
– Si em parles de la jaqueta et diré que et mereixes això i més DJ.
– Ets patètica! Et parlo de l’Eric! Per què dimonis has dit allò de l’examen? Calia? Què en treus?
– Mira maco, jo com a delegada tinc unes responsabilitats, i tu i jo sabem que l’actitud de l’Eric no és prou digne del grup.
– Estàs sonada! Ara ho veig, sonada perduda.-En Jordi agafa aire- Potser que vagis a portar una mica d’aquesta dignitat tan pretesament honorable que mostres al teu pare. Passa per les reixes? – en Jordi fa dues passes enrere però torna i li aixeca un dit amenaçador a un pam de la cara -Ara mateix recollirem firmes, farem el que sigui per tal que l’Eric torni, per que sigui readmès i a tu et fotrem fora com a delegada. Ets una porca, una porca grassa, estúpida i mimada, ni em tornis a parlar a la teva vida.
En Jordi es gira i torna cap el grup que assenteix amb petits moviments d’espatlla el discurs de l’Eric.
La Laura queda sola, malgrat tothom està pendent d’ella. Els seus ulls queden immòbils fixats damunt dels apunts. La seva boca tremola assedegada i closa. Jo només ho he fet per vosaltres! No ho enteneu? -crida per dins- Per vosaltres. Què és el que voleu? Qui ho organitzarà tot ara? Qui passarà els apunts a net? Qui us farà els esquemes? Què no ho veieu, que no ho veus Jordi, que em necessiteu?
Quan comença la classe i el monòleg del professor omple tot l’espai i el temps, la Laura aixeca el cap i encara tothom la mira.
“But I’m a creep
I’m a weirdo
What the hell am i doing here?
I don’t belong here
I don’t belong here.
Però jo soc repugnant
Soc una cosa estranya
què dimonis faig aqui?
Jo no pertanyo aquí
jo no pertanyo aquí”