L’Amanda fa de nou una mandra, allargassada fins la punta dels dits dels peus i es cobreix amb el llençol fins més amunt de les espatlles. Dormen com adolescents, fins les tres del migdia, i en despertar es demanen una pizza per telèfon, amb pepperoni i sense anxoves, i dues coles lights, i un licor de poma diu ell mentre pixa des del bany, el seu artista, el seu escultor, el seu amant des de l’any vuitanta-set, quan ella li va fer entrega del premi de l’escultura.
Abans de coneixe’l en Miguel l’insistia; has d’introduir-te en un grup de dames, aquí a Barcelona, no pots estar tot el dia sola a casa, hauries de fer alguna activitat; anar a fer aquells treballs socials de Càritas, amb la senyora Cuenca i la senyora Riudemolins, i ella que no, que si els nens ja li feien angúnia, amb mocs, bruts i dels altres, menys. O potser dedicar-te a fer cursos de bel canto al Liceu, o un instrument, piano? Violí? No, no ui que n’és de difícil això del solfeig. Aneu a dinar juntes com fèieu abans amb les amigues solteres, a la pizzeria aquella que està de moda, no Miguel que sempre he de convidar jo. I quedar amb l’Amat, que em sembla que ara escriu? Que no ho veus que no ho fa ella Miguel, que li fa algú altre, a més és molt pesada no calla mai.
Al final l’idea que més li quadra és la de les col·leccions d’art i visita exposicions i sales arreu, rodejada d’entesos que li parlen d’estils i materials que mai ha escoltat i que li fan gastar diners que no son seus, i ella se sent com la Thyssen, poderosa, beneficiant i protegint a genis. I li parlen de l’artista, el que ara pixa al bany. Li diuen que és molt bo, que té un do innat, que és una promesa, i ella amb els calers del Miguel afluixant la mosca. Fins que arriba un diumenge que li entreguen un premi i ella hi ha d’anar, és la presentació de llarg. El Miguel li diu que no pot ja ha quedat amb el jutge aquell hi haurà d’anar sola, i tot és mandra i desgana i tronat i de poble, però au cap a Palamós en ple octubre. L’asseuen al costat d’un home gras i suat que es presenta com a alcalde, i l’Amanda només pensa en marxar. Quan la veu del presentador ressona per la sala ella s’adreça tota diligent cap a la tarima per acabar la comèdia, es posa bé el vestit, aixeca el cap i se’l troba fit a fit. Ella queda tota torbada davant d’ell com si tot s’hagués aturat. El flaix del reporter il·lumina la sala i a l’Amanda que es desvetlla, ell li tiba el braç i es fan una encaixada de mans, algú crida, posin-se més junts, sí més junts! Crida algú altre somriguin! Un altre flaix refulgeix a la sala. I dos petons? Vinga, vinga no es faci l’estreta! L’artista li busca descaradament la boca i l’Amanda del tot indefensa cedeix i s’adona que reprèn la follia a la vida.
Quina gran idea Miguel haver entrat en el món de l’art, és la meva passió, xerra i xerra l’Amanda a l’hora dels sopars. Hi sento devoció saps? Em sento rejovenida, poderosa. Mira quines escultures, quins cossos, les formes, els braços, aquest tors, aires d’en Clarà, no trobes Miguel? Diu l’Amanda mentre el cafè es refreda a la tassa. És perfecte! En Miguel es redreça de la butaca i plega el diari, ai reina potser sí que aquests manyocs tenen gràcia, potser sí, jo no hi entenc, però aquestes figures estrambòtiques també les pot fer un nen; la nostra filla Laura mateix! Però aquesta imatge mateixa Amanda que representa que és? Un titot?
Tampoc la pot acompanyar aquest cop, el Miguel té l’enèsima reunió inajornable de torn i ella simula l’eufòria al demanar un taxi per anar a la barriada l’artista on té l’estudi. A mesura que s’acosten els carrers son més costeruts i les cases més lletges amb cantonades anegades de bassals de pixum, ella hi ha caminat per aquestes voreres, calçada amb sabates barates i passant gana, ho recorda com si fos la vida d’una altra persona, alguna cosa que ha vist en una pel·lícula i no ha viscut. El taxi l’ha deixa amb una bafarada de dièsel pudent i l‘Amanda truca el timbre, sense que ningú respongui la porta fa un brunzit i s’obre.
L’estudi fa olor d’orina com tot el carrer i d’humitat, és ple de pinzells, estris de tota mena i ampolles i pots que no sap si son dissolvent o beguda, cavallets, cartrons, un radiador i un ventilador enravenats i molts llibres mal apilats dins un desordre caòtic, al sostre, al terra, a les parets hi ha guix, pintura i brutícia. Ella es fa l’indiferent a la merda que els envolta i va parlant com a entesa, tirant dels tòpics que ha anat acumulant els darrers mesos, ell va borratxo i no diu res, només fa glops a un got llardós. A les escultures i pintures, als esbossos de carbó, als envans a les portes hi ha mans dibuixades o esculpides.
-T’agraden molt les mans, són arreu.
-Diuen molt de la gent – diu ell acostant-se i agafant les mans de l’Amanda les comença a mirar d’aprop- Què creus que expliquen les teves mans de tu?
Ella s’hi veu les venes inflades sota la pell que ja ha perdut la lluentor de la joventut i l’esmalt grana encara perfecte que l’esteticient va pintar el passat divendres i els artells ensinistrats i suaus per la crema que es posa cada nit, i els anells amb els diamants. I veu també que les mans li tremolen com si de nou tingués divuit anys.
-Les teves mans diuen coses, per exemple que estàs podrida de diners, que ja no rentes mai els plats, que et pinten les ungles -i girant-li les mans i assenyalant el dit índex- que fumes, que no treballes de fa molt temps, si és que has treballat mai… – Ara es mira els palmells com si li llegís les línies- i que et sents molt sola i infeliç…
Ella es deixa anar de les mans i es posa a donar voltes per l’estudi, el cos se li ha quedat letàrgic amb una corrent que li va dels braços fins el cor desbocat que reclama luxúria tot desesperat. Ella ho sap que ell l’està resseguint dels talons fins les cuixes, pels malucs, per la cintura, se’n imagina les seves mans brutes amanyagant-li massa fort els pits. L’Amanda es tomba, obre una mica la boca i li somriu, es mulla els llavis, queda sorpresa d’ella mateixa de com ho fa de bé després de tant temps, de com n’és de fàcil de seduir un home. Sense dir res més es baixa les calces i es posa de cara la paret. És el primer cop que follen, ho fan violentament i gemegant com a bèsties.
En les postres dels sopars d’estiu, amb copes de cava desbravades, cendrers desbordats de dunhil, i bn, l’afable del senyor Miguel anuncia als convidats tot cofat; La meva dona l’Amanda és una entesa del art! Una filantropa! És la seva nova gran passió, deixeu que us en faci una explicació complerta, ha fet una gran troballa amb el patrocini a aquest xicot, està molt introduïda en el món de l’art, s’hi dedica en cos i ànima. Fes-me un petó Amanda. Ai no Miguel, aquí davant de tothom! No, avui no em busquis, que no em trobo bé, que estic cansada, que tinc mal de cap. Has menjat all? Sí, segur, fuig. Saps aquest noi, l’escultor? Sí el pelut com l’anomenes tu, és joveníssim té la mateixa edat que el Miguelín, però quin talent! El nostre nano ha sortit més pels números, no té aquesta vessant artística. És pastat a tu.
Adeu Miguel! Sortiré amb les amigues avui, no, no sé on anirem, no, no d’hora, no tornaré tard. Sí altre cop surto, no t’ho havia dit que anava a dormir amb la Carmen, sí que passa una mala època, no et sap greu oi? Miguel marxem amb les noies aquest cap de setmana cap a l’apartament de Tamariu. No te’n recordes? Ja t’ho havia dit que anàvem de cap de setmana, no m’escoltes ja. Abans et queixaves que no feia res i que no sortia de casa i ara et queixes pel contrari, no hi ha qui t’entengui, ja t’ho faràs.
Tretze anys d’amants, tretze anys de cornamenta feia, sempre amagats, amb l’excitació de ser descoberts, fent-lo passar pel seu fill quan viatjaven, trobades i més trobades amb amigues que no hi eren, exposicions inexistents, conferències d’art, museus i ara per fi podent lluir-lo per arreu. La separació, el divorci, sort que la mare ja no és amb nosaltres, no ho hagués paït tot això la senyora Dolors.
I així el matí del onze de setembre del 2001, cap als vols del migdia, mentre un silenci estrany ronda la ciutat, l’Amanda es sent complerta, independent, com en els temps de la Gauche Divine però amb calés, l’Amanda nota el formigueig de la son que li torna a voltar pel cap, parpelleja cada cop de forma més pesant i sense resistir-s’hi es torna a adormir amb un somriure als llavis.