El tacte del conill ja li va semblar estrany en tocar-lo, però no podia fer-se enrere davant les quinze nenes; inclosa l’homenatjada, nou nens, quinze mares, set pares, set iaies i un senyor que no sabia si era un avi o un que s’havia infiltrat a la festa, que el miraven amb la cara expectant de qui espera veure’s sorprès. I sorpresos els va deixar, oi tant.
Del barret en va sortir un conill, sí, però en un estat avançat de descomposició. La pell li queia a clapes i el ventre inflat semblava a punt d’explotar. Mentre l’aguantava a la vista de tots, provant d’entendre què collons passava, el cartílag de les orelles va cedir i el cadàver putrefacte li va caure de la mà, rebotant a la vora del barret i rodolant fins a terra. Evidentment, va caure sobre el bony enorme en què s’havia convertit l’abdomen de l’animal, rebentant i repartint vísceres i sang sobre els nens de la primera filera; inclosa l’homenatjada. Es mirà, alternativament, el seu puny d’on sobresortien un parell d’orelles de conill i els nens coberts de conill mort de la primera filera. Els crits van començar tan bon punt la primera de les mares va arribar on era la canalla. Els cops van trigar una mica més, els segons que van passar des del moment que les mares van fer prou soroll per què els pares i el senyor que no sabia si era un avi o un que s’havia infiltrat a la festa, s’adonessin que calia, ves a saber per quin motiu, castigar el mag.
Força converses més tard: una a l’hospital mentre el curaven, altra a la comissària mentre l’interrogaven, la darrera al despatx del seu cap mentre l’acomiadaven, va arribar a casa seva. Estava cansat i adolorit, però la curiositat el podia i va treure el barret de la caixa. Ningú l’havia cregut quan va explicar que el conill estava viu i ben cuidat, quan l’havia amagat al compartiment secret, una estona abans de l’espectacle. El seu cap l’havia acusat de deixar-lo dins del barret des de la seva darrera actuació vuit dies abans. No el va creure en cap moment, ni tan sols quan va treure el barret i li va mostrar que estava net, sense ni una cagada, esgarrapada o taca. Va ficar la mà, tal com faria si estigués en plena actuació i va engrapar el que esperava que fos aire i prou. El barret va rodolar per terra un cop el va deixar anar, aterrit perquè havia notat quelcom pelut allà dins. Des d’on estava, podia veure l’interior, ara buit, del barret. Es va agenollar i el va posar dret, cap per avall, amb el forat mirant al sostre. Amb un sospir, va tornar a ficar la mà. No hi va veure ni tocar res a dins, però en apartar la mirada, va tornar el tacte d’una cosa peluda. Amb el cor amenaçant d’escapar-li del pit, va tancar els dits i va estirar. En va treure el cap mutilat i pudent del que li va semblar un home. El pèl del qual penjava, era el de la barba, llarga i espessa amb branquillons i el que semblaven restes de sang i moc arreu. Amb un xiscle el va deixar anar i va apartar-se del barret i del cap, reculant a cops de cul i peus. Els ulls del cap tallat estaven oberts i semblaven mirar-lo amenaçadorament, com si l’acusessin de ser el responsable d’haver acabat separat del cos i amagat en el barret de copa d’un ex-prestidigitador.
Recordant la poc distesa conversa que havia tingut amb diversos policies a la comissaria, va decidir no trucar-los per demanar si algú havia trobat a faltar un cap sense cos. I un cap que no semblava haver-se separat amistosament de la resta del cos, si els talls irregulars, els branquillons entre els pèls i les taques de sang li indicaven quelcom. Si ho denunciava, no tenia cap dubte que ell seria el primer i, molt possiblement, únic sospitós. Va tornar a ficar la mà al barret, provant d’esbrinar si hi havia alguna mena de portal obert per on pogués retornar el regalet, però, novament, en desviar la mirada de l’interior, va tornar a tocar pèl. L’esperit humà pot acostumar-se a qualsevol cosa, perquè no va apartar la mà, ans va estirar suaument. En va treure un cap, possiblement de dona, penjant d’una trena. Una trena i no dues, perquè faltava ben bé mig lateral del cap i es veia part del cervell enllardissar el que quedava de la galta. Va abaixar la mà, provant de ficar de nou el cap al barret, però la trena va quedar recolzada a l’ala d’aquest, com el braç d’algú que es relaxa en una banyera plena d’aigua. Semblaria ser que un cop fora del barret, el portal o el que fos que li proporcionava les restes cadavèriques, es tancava i no acceptava devolucions.
Deixà la dona al costat de l’home i, després d’un instant, els va tombar perquè estiguessin cara a cara i no mirant-lo a ell. El cap li anava a cent per hora. Mil preguntes li atacaven el pensament i no tenia resposta per ni una de sola. No podia dir-li a ningú i ara, per acabar de complicar-li la vida, havia de desfer-se de restes humanes. No era just que el barret li donés coses i no acceptés que se li retornessin. L’única solució era tornar a provar d’obrir el portal i buscar la manera de mantenir-lo obert. Aquest cop, va ficar les dues mans. De seguida va notar cabells llargs i en va agafar un bon grapat. Però aquesta vegada, el que fos allò que agafava, es resistia a sortir. Va aixecar-se del terra i va trepitjar el barret per poder estirar amb totes les seves forces. Tenia tot el cos en tensió, però no aconseguia treure res del barret, els músculs li feien mal i notava l’esquena i el coll garratibats. Amb les venes del front amenaçant d’explotar i els tendons del coll a punt de partir-se, va fer un darrer esforç i va fer servir totes les forces que li quedaven en una darrera estrebada. El barret va cedir i va notar com sortia una cosa del barret. Li va semblar que es desmaiava, perquè tot es va tornar fosc.
Quan la visió li va tornar, va veure un cos que havia perdut el cap. Del coll, en sortien dolls de sang que arribaven fins al sostre. El cos estava a punt de col·lapsar, però encara aguantava els braços estirats. Va adonar-se que eren els seus braços i el seu cos el que veia. No sentia cap mena de dolor, ni sorpresa. Potser la part dels sentiments i les sensacions realment estaven al cor i la panxa i no al cap. El seu cadàver va començar a caure i el seu punt de vista va començar a voltar un cop que les seves mans el deixaren anar. La darrera cosa que va veure va ser el vellut de l’interior del barret. I després foscor. I després foscor i silenci. I després foscor i silenci i el dubte de quant de temps passaria abans que algú engrapés els seus cabells i el fes sortir del barret.