Arriba a la platja. Els seus peus s’enfonsen sencers dins la sorra microscòpica i daurada i malgrat que protegits per les xancletes nota la cremor de l’arena d’agost. Camina vint o trenta metres i descarrega la cadira i el para-sol, els desplega i munta, tenint en compte on és el sol i cap a on ha d’anar.
Obre la bossa d’esport que li va regalar la caixa d’estalvis quan es va jubilar, amb el logo de la mateixa entitat, ara vintage, ben visible sota la cremallera.
En treu el diari esportiu, un barret de palla mig foradat i fa un glop a una cantimplora verda amb aigua fresca que torna a desar. S’escampa de forma maldestra la crema de sol pel cos, donant cops de palmell als malucs i espatlla fins on els deixen arribar els seus colzes enravenats i es posa a prendre el sol.
Davant hi té un gendre, que ha estat fins ara prenen el sol de cara, estirat en una gandula de lloguer entre la sogra i la dona, la suor li regalima darrere les ulleres d’imitació de marca, i fa el gir de 180 graus per quedar-se bocaterrosa.
Tan bon punt ha acabat la maniobra s’aixeca d’un bot i es posa a assenyalar el jubilat. Dues mares arranquen d’una estrebada les criatures que fan un castell i les transporten mig arrossegant, amb l’oposició persistent de cops de peu i pala de la descendència, fins a l’altra punta de la platja.
Dues parelles es tomben i riuen, ells porten uns banyadors mínims que entreveuen la regatera del darrere i remarquen la davantera, elles van amb un biquini de cortineta i quasi semblen conjuntades, i vosaltres no voleu fer topless! Les hi etziba el mascle més fornit.
— Però que hem de fer? – se sent de fons.
— Així no hi pot estar aquí! Hi ha criatures.– Diu algú que surt de l’aigua.
— Digues-li tu. — Sí home.– Es discuteixen un matrimoni mentre ella fa anar el vano nerviosament.
Han fet una rotllana, el gendre, dona i sogra, les mares, les parelles i tres banyistes més, i han debatut intensament com tractar l’assumpte, finalment es dirigeixen en cort cap al vigilant de la Creu Roja que endreça el flotador roig en forma de coet i després d’escoltar-los a tots, es posa dret, es col·loca les ulleres de sol a la part de dalt del nas i els diu que si no s’està ofegant, ell no pot actuar.
Al final accedeix a canviar la bandera verda per una groga d’avís de perill. Tota la colla torna al lloc de concentració mig abatuts, el jubilat resta assegut a la cadira fullejant la secció d’handbol.
Algú finalment ha trucat a la urbana que repenja les bicicletes a la barana del passeig i baixa a la platja fent saltirons per no omplir-se les sabates de sorra, escolta amb atenció al grup, que assenyala neguitós a l’individu, que ben aliè per altra banda a tot el rebombori, s’ha quedat endormiscat amb el diari damunt el pit. Els agents, seguits de tota la colla de banyistes, es dirigeixen cap a ell.
— Dispensi. — Li fa un policia agafant amb la mà dreta l’arma reglamentària.
— Més fort que no el sent. — fa el gendre.
— Dispensi! — Esperen deu segons, el jubilat segueix absent.
— Potser és mort. — Diu la sogra.
— Senyora si us plau! — Fa el segon policia, sergent, que ha restat en un segon pla – sacseja’l, li diu al company- potser així…
— Dispensi!! — Li crida el policia mentre li toca amb aversió l’espatlla amb la mà que torna a col·locar ràpidament damunt l’arma.
La gentada s’entusiasma quan el jubilat es desvetlla, estira la punta del peu dret i mig s’incorpora. El diari cau damunt la sorra i ell del tot desconcertat mira a totes bandes i es grata el cap com un mico.
– Eh! Oh! Bon dia, oh. Ara m’havia quedat ben adormit.
— Em sap greu dir-li que està afectant la convivència d’aquest espai — fa el policia amb un posat rude — i si no cessa l’activitat, l’hauré de sancionar. — Es mira el sergent, que afirma discretament l’actuació del caporal amb un lleu cop de cap.
— Ja l’he escoltat aquella música, però li he de dir que no era jo el que portava el radiocasset amb la cançó aquella del Xum xum, Y si con otro pasas el rato Vamo’ a ser feliz, vamo’ a ser feliz, mami, mami, yeah.
— Qui ha parlat de música? — Fa el primer policia movent el cap com un ninot de cap basculant. — Vostè va despullat!
— Sí, ves. — L’home mira cap a cintura avall del seu propi cos — On és el problema? Què no és nudista aquesta platja?
— Noooo – Diuen alhora el caporal i sergent.
— Ara sí que em sap greu. Què no és l’Illa Roja això?
— Noooo – Fan els policies i tots els banyistes a la vegada.
— Carai, carai, quina mala passada.
L’home s’aixeca de la cadira, ajunta les mans a tall de disculpa i dirigint-se a tots els banyistes oscil·la, tot ell; cap, tors i carn d’olla, ara a la dreta, ara a l’esquerra.
— No me’n sé avenir. Ara mateix em vesteixo. — S’ajup, i regira la bossa — He de tenir el trajo de bany per aquí dins la bossa. Aviam, les ulleres, la crema Nivea, l’aigua, la tovallola, saps quan busques una cosa i no la trobes?
Tota la platja s’ha aplegat al seu voltant i van mirant com entren i surten coses de la bossa de la caixa d’estalvis situada a l’entrecuix del jubilat.
— Es pot tapar si us plau? — Fa el gendre, i dirigint-se als policies — No se’l poden endur?
— Ja vaig, ja vaig, dispensi – Torna a aixecar-se i torna a ajuntar les mans a tall de pregària — Ha estat un error ben galdós.
Es torna a submergir dins la bossa. Té la pell de les mans rebregada i bronzejada com tot el cos, sense màcula, la sogra sent un xic d’enveja i es belluga els tirans del banyador, sempre ha odiat aquelles marques a les espatlles.
— És en bé que quan busques una cosa, goita, ara surten les galetes, fa una estona em rondava la gana i no hi havia manera que sortissin… Què en volen? — Fa, oferint-ne a tothom.
La policia fa que no, tot i que al caporal li fa rau rau la gana. El socorrista que ha deixat la cadira de guaita, ningú era dins el mar, s’hi atansa i n’accepta una, però s’esmuny a corre-cuita entre les mirades de la resta.
— Finalment! Ja l’he trobat, que en fa d’anys que el tinc, un Meyba! Ja no en fan de banyadors com aquest… El jovent va amb aquells banyadors oprimits que no deixen respirar res. Noies — Fa dirigint-se a les noies del biquini de cortineta — Hauríeu de fer-los convèncer per canviar de model a aquest parell… Bé me’n vaig. – Fa després de posar-se de forma fatigada i extenuant, primer un peu després l’altre, dins els ullals del banyador — sento haver-los destorbat a tots d’aquesta manera.
Els policies es treuen fugaçment la gorra per eixugar-se la suor i tornen a les bicicletes, tant el caporal com el gendre pensen casualment en l’hora de dinar, però al primer li queden encara tres hores de guàrdia i al segon la sogra és de dinar passades les quatre i qui paga mana.
El socorrista hissa de nou la bandera verda i el llepa les engrunes de galeta del dit índex. Les noies encara donen voltes enriolades fent bromes sobre el paquet ofegat de les seves parelles. El jubilat agafa bossa, para-sol i cadira i s’encamina cap al passeig.
Arriba a la platja. Obre la bossa d’esport que li va regalar la caixa d’estalvis quan es va jubilar, amb el logo de la mateixa entitat, ara vintage, ben visible sota la cremallera.
En treu el diari esportiu, un barret de palla mig foradat i fa un glop a una cantimplora verda amb aigua fresca que torna a desar. S’escampa de forma maldestra la crema de sol pel cos, donant cops de palmell als malucs i espatlla fins on els deixen arribar els seus colzes enravenats i es posa a prendre el sol.