Acciona el comandament i posa el climatitzador de la sala a vint-i-un graus, agafa el gruix de carpetes i les va disposant una davant de cada seient, els papers que hi ha a dins, arrenglerats, no gosen ni ensenyar un angle. La taula llueix fatxenda, amb un vernís ataronjat que sota minúsculs leds deixa a la vista qualsevol màcula, ell tomba el cap, esbiaixat, i en frega els rastres de ditades amb el dors de la camisa.

Tot seguit agafa del carretó un plec de tovallons i en posa un parell a l’esquerra de cada carpeta. Quan acaba de fer la volta agafa les ampolles d’aigua mineral i les reparteix damunt els tovallons més escorats a la dreta, després posa els gots damunt dels altres tovallons.

Agafa un grapat de bolígrafs institucionals de la conselleria i els reparteix damunt de les carpetes com les culleretes de les postres. Va fins al fons de la sala i adreça les banderes, s’hi esforça més amb la quadribarrada, que fa que amagui una mica l’altra.

S’aixeca massa bruscament i se sent marejat, baixa el climatitzador a vint graus, contravenint un real decret llei energètic. Sent les passes de lluny de com s’acosten, alguns el saluden en entrar, d’altres ni el miren.

— Ja hi són tots? – pregunta posant un feix de caramels en dues safates i col·locant-les estratègicament distants entre si a la taula.
— No, hi falta en Miquel i la Sílvia. Em sembla que estaven a baix fent una cigarreta. -Entren en Miquel i la Sílvia envoltats d’un baf invisible de nicotina- Ah, bé ja hi som tots, en pots prendre apunts?

El que li ha parlat és el conseller en persona, el fitxatge estrella del president. Independent, indomable, ben vist per la premsa i proper per a la gent que l’envolta. Ell agafa una de les carpetes i seu en un racó de la sala disposat a prendre apunts.

La resta també seuen i posen els mòbils damunt la taula, consulten el whatsapp, actualitzen el Twitter, tanquen totes les aplicacions, bloquegen el telèfon i es giren amb desgana cap al conseller que pren la paraula.

— Lamento molt haver convocat aquesta reunió divendres a quarts de set, però com bé sabeu, falten pocs dies per les eleccions i s’ha decidit crear el «Llibre dels greuges a l’altri políticament correctes». Així candidats, ciutadans i tothom que ho desitgi podrà ofendre de forma correcta al contrincant. D’aquesta reunió ha de sortir un projecte pioner no sols a l’estat, si no a tota Europa, i que s’ha de plasmar tant a les xarxes com en el dia a dia.
I per on comencem? -diu algú.
— Fent llistats. Ves, hem de fer una pluja d’idees i anotar el permès i el no permès i per tant sancionable… per on comencem? -tots miren concentrats els apunts- Miquel, va, comença tu.
— Jo? Bé he de dir un llistat d’insults? Començo pels incorrectes. Maricón. Maricón és la primera paraula. -Es fa un silenci a la sala.
— Sí, molt bé segueix. En pots dir uns quants de cop.
— Maricón. Subnormal. Puta. Titafluixa.

Els apunts s’expandeixen sota la data i l’ordre del dia, el bolígraf corre damunt el foli, ha traçat una línia irregular que divideix el full per la meitat. A dalt a l’esquerra hi ha posat un OK i a la dreta un NO OK. Aixeca el cap i dóna una ullada a la taula, de moment tothom té aigua.

— Titafluixa? – Fa la Marta mirant fixament en Miquel i torna a repetir- Titafluixa? Titafluixa per què?
— Titafluixa, doncs «tita fluixa», tita que no funciona, que va fluixa, el grup de persones amb disfuncions erèctils es poden sentir afectades…
— És el teu cas? – fa la Marta burleta. Riures a la sala.
— No, mala puta. – Crida en Miquel.
— Vinga nois relax, Puta i Titafluixa a la llista del no. Seguim, va Marta, agafa el relleu. -La veu del conseller retrona avellutada per la sala.
La Marta posa les espatlles enrere i fa un glop d’aigua abans de parlar, dedica una mirada general a tot el grup i clava els colzes damunt la taula.
— Segueixo amb les incorrectes, eh conseller; Malfollat -diu mirant-se al Miquel – Bandarra. Vaca, foca. Llepaculs, per allò de la diversitat sexual.
— Parlant de la Papessa de Roma. – diu en Miquel. El grup esclata en una rialla i aplaudeix.
— Prou! Prou! -El conseller pica la taula amb el palmell de la mà- Sembleu nens del parvulari. Segueixo jo amb la llista dels correctes, estigueu al cas; Pocavergonya. Galifardeu. Pallús. Inútil. Tros de quòniam. Bordegàs. Estaquirot.
— Conseller, estaquirot? -diu la Sílvia- Tinc un cosí amb problemes neurològics que han derivat en l’ELA que…
— Sí, és cert, posem-ho a la banda del no…

El bolígraf fa un gargot i una fletxa, el paper està ple de correccions i senyals que traspassen la línia del dret i del revés. S’escolta un esbufec. En Miquel ha desembolicat un caramel i el paper es retorça en el silenci.

— Conseller, inútil? -fa en Daniel.
— M’ho dius a mi?
— No, és clar que no conseller– segueix en Daniel, atabalat- això d’inútil, li van dir al meu pare, li van dir inútil total a la mili i encara no ho ha paït, al cap de setanta anys.
— D’acord, d’acord, al no. Segueixo; Barbamec.
— Ofendrem als alopècics?
— Nyicris.
— Als anorèxics?
— Panxacontenta.
— Les persones obeses?
— Cagamandúrries!
— Als malalts de Crohn?
— Bleda!
— Ara ofendrem als vegans? Em sento representada pels valors d’aquest col·lectiu! -Fa la Marta amb posat ofès i descaragolant el tap de l’ampolla.
— Recapitulem! -Fa el conseller amb la clenxa desfigurada.- On dimonis som? Com és possible que estiguem en aquest punt?

El conseller s’aixeca i de l’infern de l’americana agafa un comprimit que llença dins el got d’aigua i que es dissol enjogassat entre bombolles.

— Senyor em sap greu, fa estona que m’he perdut i no sé quines sí i quines no. -Fa aixecant els papers.- Voleu més aigua?
— Estem perdent el temps -diu la Sílvia mirant el rellotge, traient un potet de Nivea i embetumant-se les mans.
— No entenc que no siguem capaços de fer una maleïda llista ben simple del que està bé dir i del que no. -Fa un glop llarg al vas que sosté a l’aire- Això no serà un boicot? Vull dir, ja ho sé que el d’interior, se’n fotia d’aquest projecte, oi? Abans estàveu tots a interior, no?
— Què insinues? -diu en Miquel- Que som uns venuts? A interior s’hi estava bé, sí, els divendres a la tarda no en fèiem de reunions.

Tot el grup assenteix. En Miquel llença el bolígraf damunt la taula

— Una colla de venuts! -fa el conseller- Sí senyor, ara ho ha dit el senyor xarrupa figues! Uns judes i uns fills de puta.
— I ara insults antisemites. Em sembla que estàs perdent els papers. -Fa la Sílvia.
— Perdona tens raó, et demano disculpes, uns fills I UNES FILLES de puta!
— Jo me’n vaig.
— Te’n guardaràs prou, bagassa! Pòtola! -El conseller s’eixuga la suor del front amb un mocador.
— Gamarús!
— Sou uns endrapa cagarros! Esteu tots despatxats! Enfoteu-vos dels del 155. Al carrer! -El conseller es descorda el nus de la corbata. – No cal que feu currículum. A recollir cartons! -es descorda el coll de la camisa- Uns talps! Xusma de funcionaris. Desgra… desgra… desgraciats.

El conseller s’aixeca d’una revolada i es prem amb força el braç esquerre. Tentineja per la sala, fa rodolar la cadira mig metre i després d’un bellugueig estrany de malucs, cau a terra.

— Malparits dels collons, ajudeu-me. Fills de gossa, nazis, desvirga gallines, porcs, em cago en el cony de les vostres ties. Argh! És el cor. -el serrell li cau desfermat damunt dels ulls- Caso’m en l’os pedrer, en el gos pudent de Satanàs, i en la puta d’Oros. Mamarratxos. Així reven… així revent…reventeu.

Tothom s’ha quedat immòbil al seient mentre agonitza. La Sílvia i la Marta pleguen les carpetes i els bolígrafs. En Miquel fa broma dient que això els farà repuntar a les enquestes. S’escolta un ronc profund i el silenci. Tothom desbloqueja el mòbil i actualitza xarxes.

— Truques tu a l’ambulància? – diu la Marta mentre agafa la bossa de mà.
— Sí no hi ha problema. Ara que ho he apuntat tot, m’haureu d’aclarir, però, si han d’anar al costat del sí o al no.