Ha aparcat la furgoneta sota el rètol de lletres blanques que posa «ZONA COTXES VENDES», li ha donat les claus a la recepcionista del concessionari i s’ha assegut a la saleta on un rètol molt més petit, però amb la mateixa tipografia posa «ZONA CLIENTS» esperant instruccions.
Al seu davant, arrenglerats, l’Hola de fa tres setmanes, amb les infantes menjant sopa, i dos diaris. Sobre la taula també hi ha un cistell, amb caramels embolicats de colors que ha deduït, tastant-los, que no tenen cap relació amb el gust. En una cantonada, el dispensador d’aigua està avorrit i sense gots.
Al cap d’una estona, un mecànic barbut ha aparegut del fons de la nau, ha agafat les claus d’un berlina atrotinat, n’ha plastificat seients i, volant, l’ha engegat i ha desaparegut cap al fons del taller, més enllà de la seva vista.
— Li ve de gust un cafetó? –Fa la recepcionista tombant-se cap a ell.
— Oh, no gràcies.
— També pot ser un talladet, un té o una xocolata, fa de tot, aquesta màquina. Amb sucre o sacarosa, llet normal desnatada o d’avena… segur què no en vol?
— No, no, moltes gràcies. – Fa amb un somriure cortès.
La noia desenrosca un pot de Nivea i xopa la punta del dit índex dret fent dos punts al dors de la mà esquerra, després xopa la punta del dit esquerre i fa dos punts al dors de la mà dreta. Es frega les mans amb un afany accelerat i quan veu que la centraleta fa llumetes, contesta la trucada deixant una màcula llefiscosa en el botó. La màquina de l’aigua fa dues bombolles espontànies. Ara ell té set.
El mateix mecànic del berlina apareix de nou amb les mans negres com el sutge, agafa la clau de la furgoneta, hi puja sense miraments ni plàstics i se l’endú. Ara ell té una mena d’angoixa i patiment irracional per la furgoneta, com el dia que li va fer la primera ratllada fent marxa enrere. Se li eriça la pell quan recorda el fanal enfonsant la xapa del costat. Troba a faltar no haver-se’n acomiadat.
Pensa en el que va ser el seu peix, el seu peix blau de la peixera rodona. Quan aquell dia (un dimecres?) va arribar a casa després de treballar i se’l va trobar panxa amunt, sense més explicacions. I va enyorar no haver-se’n acomiadat.
Pensa que la vida és així, un dia ets donant voltes en cercle per la peixera, o per la C31, i l’endemà ets ferralla. O matèria orgànica. O pols. O sutge. Té la boca ben seca. No hi ha gots.
— Ja arribat el gran dia! – Fa el comercial entrant i omplint tota la sala d’energia, porta la mateixa corbata de dibuixos de gelats que el dia que va preguntar pel seu cotxe. – Quina il·lusió oi? Acompanyi’m que el tenim aquí.
Camina darrere les seves passes, tombant-se de tant en tant cap al fons de taller. Arriben fins al mig del concessionari on un gran embalum està cobert amb una mena de llençol amb el logotip de la marca. El comercial obre els braços, i com un mag que desvela el resultat del truc, tiba de la tela fins que apareix el cotxe. Després fa un embolcall maldestre amb la tela i la deixa en una cantonada. Ell, entretant, s’emmiralla en els vidres sense gosar tocar res. El venedor li obre la porta i el fa seure dins.
Des de fora la porta, allargant el braç, va pitjant botons. Intermitent dret i esquerre, neteja vidres davanter, el de darrere i així surt el líquid. Llums de posició, normals i llargues. El control de velocitat, el limitador, així canvies d’emissora, així es graven els canals i així selecciones el bluetooth, i així s’obre el dipòsit i així el capó. I així desconnectes l’airbag, que les finestres pugin i baixin i així els sensors d’aparcament.
Es mossega el llavi per no dir-li que no ha entès res. Li sembla escoltar com cauen a terra els cargols, les bugies i les llantes de la furgoneta. Toca dos botons a la babalà i somriu.
— Ho tinc tot? Puc marxar? – Fa aixecant el cap.
— Sí clar! Ja li he posat el provisional a la guantera. Si em permet – Fa acompanyant la porta fins que es tanca amb la corbata brandant cap als costats – Au a cremar quilòmetres, i recordi quan li truquin dels serveis centrals per l’enquesta posar-me la màxima puntuació.
Pitja el botó d’encesa, embraga a fons, posa la primera, deixa anar lentament el fre mentre dóna una punteta tímida al gas. Avança fins a la sortida sense frenar del tot. Mira a l’esquerra, que és per on vénen els cotxes, i a la dreta per si de cas, baixa per inèrcia i gira el volant cap a la dreta. Accelera. Quan li sembla revolucionat, posa la segona.
A un centenar de metres veu un espai ben ample per aparcar i s’hi atura. Prem el botó per apagar el cotxe. Recol·loca els miralls i hi penja un ambientador d’espígol, es baralla amb les tecles i aconsegueix sincronitzar el telèfon.
Engega de nou el cotxe, en descobreix el marcador de benzina i veu que va apurat, mira pel retrovisor, posa l’intermitent i va cap a omplir el dipòsit. Arriba a la benzinera (el dipòsit era a la dreta o a l’esquerra?) i l’encerta de pura xiripa, mirarà de recordar-ho pel proper lloc.
Deixa anar un «ple» prepotent al noi que bagueja al costat del sortidor. Espera a caixa badant entre els dònuts i xiclets, paga amb la VISA i puja al cotxe. Tanca la porta ni massa fort ni massa fluix.
PLAC i s’obre la porta.
Torna a agafar el mànec de la porta i la tanca menys tímidament.
PLAC i s’obre la porta.
Hi torna més fort.
PLAC i s’obre la porta.
Mira si la pestanya del tancament està posada, si hi ha alguna cosa al ganxo que uneix porta i cotxe, res. I torna a tancar.
PLAC i s’obre la porta.
Observa totes les icones del quadre de comandament i no en veu cap de NoTancarLaPorta. Decideix anar al concessionari. Tanca la porta amb una intenció de no fixar-s’hi massa per si casualment funciona.
PLAC i s’obre la porta.
El cotxe de darrera toca el clàxon, el noi de la benzinera pica amb els artells el vidre posterior. — Hi ha cua, sap? Obre la porta i la tanca.
PLAC i s’obre la porta.
Engega el cotxe i posa la primera, nota com l’ambientador bellugueja divertit en el retrovisor central i el treu d’una estrebada, llençant-lo al seient del copilot. S’allunya del sortidor. La porta s’entreobre quan va a deu quilòmetres per hora, agafa precipitadament amb la mà esquerra la nansa de la porta i amb la mà dreta el volant.
El motor ronca protestant quan passa de trenta quilòmetres per hora, i amb un moviment impossible, deixa anar la porta, agafa el volant i canvia de marxa i torna a fer el moviment a la inversa. Li sua el nas i les ulleres li patinen cap avall.
Para en el semàfor. Es posa bé les ulleres i tiba la porta cap a ell amb un moviment angoixat.
PLAC i s’obre la porta.
Posa l’intermitent i agafa veloç de nou la porta, arriba al concessionari, aparca novament sota el rètol de «ZONA COTXES VENDES» i surt del cotxe. Tanca la porta.
PLAC i s’obre la porta.
Entra atabalat cap a la recepcionista.
— Aquí no pot aparcar, és la zona de vendes. No ha vist el rètol? Ha de seguir la fletxa, cap al fons.
— La porta no tanca bé, pot sortir el comercial?
— Té hora?
— No, no tinc hora, acabo de sortir fa pocs minuts amb el cotxe.
— Doncs ja no és cosa del comercial, és cosa el mecànic. Aquí no pot aparcar. Són les normes. Estacioni seguint la fletxa i quan torni ompli aquest formulari.
Aparca al fons de la nau on sota un florescent que fa pampallugues hi ha la seva furgoneta i el berlina, aparentment intactes. Surt del cotxe i ràpidament tanca la porta i acciona el comandament, els intermitents li fan l’ullet tots quatre a l’hora.
PLAC i s’obre la porta.
Torna la sala d’espera. S’asseu inquiet. Els caramels, la revista, els diaris. La màquina de l’aigua torna a fer dues bombolles internes i enigmàtiques. Té set.
— Li ve de gust un cafetó? – Fa la recepcionista tombant-se cap a ell.