Telemàrqueting

S’ha quedat una estona pensatiu, amb el cul mal encaixonat a la cadira, se’l menja el dubte que si la infermera que l’ha fet passar a la sala d’espera és la mateixa amb la que es va intercanviar els mails. Per que amb aquella noia van intimar una mica, s’hi van fer amics, ell es va sincerar al cap del sis correus; en ells va haver-hi paraules tendres, franquesa de relacions passades i fins i tot un powerpoint adjuntat per part d’ella on explicava amb pèls i senyals tots els passos a seguir. I les converses per telèfon fins altes hores de la matinada…Van quedar que es veurien a la clínica el dia catorze, a les cinc de la tarda, i que ell vingués en dejú per tal de poder-li aplicar el líquid prodigiós.

Però ara aquesta noia sembla tan freda; l’ha fet passar sense mirar-lo ni un sol cop als ulls, li ha arrabassat el carnet de males maneres i li ha ordenat que s’esperés a la sala d’espera sense més, i ara se sent tot estrany assegut en una cadira de fusta i escoltant pel fil musical el Money dels Pink Floid versió flauta.

Qui sap si és una altra infermera, potser treballen dues infermeres diferents al centre; fan diferents torns, matí i tarda o dies parells i dies senars. Això ho explicaria tot. Això donaria sentit a aquesta indiferència. Però potser la infermera sap qui és ell i no s’ha presentat, vol evitar-lo. Soc la Natàlia, la dels correus podria haver dit, m’agrada veure’t aquí, però no ha dit res.

I ara està assegut a la saleta d’espera, mort de gana, a una distància equidistant entre dos altres pacients; un home i una dona que fullegen revistes del cor caducades; on els que hi surten passejant apassionadament ja son divorciats. Es rosega l’ungla del dit gros de la mà dreta mentre repica inconscientment el terra amb la sabata.

En el powerpoint en la primera diapositiva el liquid prodigiós simulava ser un colorant, en la segona mostraven un got transparent a vessar d’aigua, en la tercera quan unes poques gotes del líquid prodigiós de la clínica queien dins del got de la segona es recargolaven com un núvol en el cel i s’escampaven per tot. I en la quarta el que era aigua abans es convertia en el color desitjat; verd, blau o rosa a gust del consumidor, però mai més tornava a ser transparent, això ho remarcaven en la cinquena diapositiva del powerpoint amb lletres que sobresortien i quedaven subratllades a l’inferior esquerra amb lletra comic sans.

El ventilador del sostre dona voltes sense massa sentit; fa un dia gèlid per ser abril. L’home de la seva dreta encara llegeix abstret la revista mentre la dona de l’esquerra ja ha deixat la seva damunt de la tauleta cap per baix i es dedica a jugar una partida d’alguna cosa amb el mòbil. Està molt concentrada amb la punta de la llengua que li surt tota tensa de la boca i li assenyala la punta del nas. Està esperant, com si li haguessin de treure un queixal o revisar-li la vista, però no, potser encara és a temps d’agafar la porta i marxar sense dir res, perdria la paga i senyal pel tractament però tan li fa, potser seria la forma que la Natàlia li tornés a enviar correus per preocupar-se per ell; perquè vas marxar? Em sap greu.. Pensa-ho… Així podrien estar un mes o dos fins que ell accedís a tornar a la clínica a que li subministressin el líquid prodigiós. O potser no. Potser la infermera va a comissió i amb bestreta ja se l’ha cobrat. I d’aquesta forma tan se li enfotria si marxa o es queda. L’escarritx de la maneta de la porta talla els seus pensaments.

• Senyora Grimalt, m’acompanya? – Fa la Natàlia mentre obre la porta de la saleta. La senyora Grimalt fa una ganyota per haver de deixar la partida a mitges i tanca el mòbil, agafa l’abric plegat de la falda i segueix disciplinadament a la infermera. Ell allarga el cap per intentar captar la seva mirada sense èxit.
  • Passiu-bé – Fa la senyora Grimalt.
  • Passiu-bé – Fa l’altre home.
  • Passiu-bé – Fa ell.

Quan van obrir la clínica es va crear tot un rebombori. Te’ls trobaves per arreu els anuncis del líquid prodigiós; als diaris, a tanques publicitàries d’autopista, a cartells del metro… Però el més efectiu era l’anunci de la ràdio, fet amb una melodia ridícula i alhora encomanadissa que alternava les veus d’un home madur amb les de una noia jove i riallera. Al principi l’aplicació del líquid prodigiós va tenir molt ressò entre la població, no se’n parlava d’altra cosa, sobretot a les tertúlies de la mateixa ràdio dels anuncis i escrits detractors i partidaris en la mateixa premsa on feien publicitat. Però la polèmica en comptes de fer enrere a la gent va reactivar la curiositat i els nombre d’interessats es va disparar. Van obrir-se centenars de clíniques franquiciades de líquid prodigiós, tantes com centres de depilació, botigues de cigarretes electròniques o tendes amb clonacions de perfums. Tothom volia provar el líquid prodigiós.

El senyor finalment ha deixat la revista amuntegada amb la resta a la tauleta, s’ha aixecat i ha obert de bat a bat la finestra. Una glopada de soroll de ciutat ha inundat la sala; botzines, trànsit, la remor de les passes amb pressa, de veus, una ambulància… També ha entrat el fred que ara es remou entre les pales del ventilador. Es mira el rellotge i tanca la finestra. Sense mirar-lo, va cap a la màquina de cafè que hi ha en una cantonada i després d’escurar-se les butxaques tria l’opció de cafè curt. Està a punt de dir-li que ha de respectar el dejú, però calla. La màquina fa un borbolleig inquietant i escup el líquid negre en un got que ha caigut del res. Se’l pren d’un sol glop tan bon punt ha deixat de gotejar la màquina. Torna a repetir l’operació dos cops més i se’ls pren igual. La podria convidar a un cafè a la infermera, per fer distesa la situació. Però potser ella odia el cafè o la màquina de la clínica o potser n’és al·lèrgica. La maneta de la porta torna a escarritxar.

• Senyor Pascual, m’acompanya? – Fa la Natàlia que treu el cap per darrera la porta. Mentre el senyor Pascual s’aixeca, ell s’avança i s’hi planta davant.
  • Li ve de gust un cafè? – Fa assenyalant la màquina.
  • Sí gràcies -diu el senyor Pascual que li pinça els dos euros dels dits mentre la infermera es creua de braços.

La màquina endrapa les monedes i deixa anar novament el sutge dins el got. El senyor Pascual fa un brindis a l’aire i se’l endú seguint les passes de la infermera.

• Passiu-bé – Fa el senyor Pascual.
  • Passiu-bé – Fa ell.

Ara té molt clar que ha de marxar. Ja no vol que li apliquin el líquid prodigiós, tot plegat és una presa de pèl. Recorda els informes que van publicar els col·legis de metges que acusaven al líquid prodigiós de crear addicció, els responsables de la clínica van amenaçar amb querelles per difamació d’altes sumes milionàries. Però res els semblava aturar, fins i tot futbolistes o toreros sortien a la televisió explicant les bondats del líquid prodigiós amb un rètol de publicitat a la cantonada esquerra de la pantalla en el moment de màxima audiència de les cadenes. Hi havia llista d’espera a totes les clíniques arreu del territori, els influencers d’instagram en feien propaganda i tot eren avantatges i felicitat; la gent pel metro i pel carrer cantussejava la melodia carrinclona de la ràdio. Tot anava bé.

El rellotge de la paret marca tres quarts de sis. Tenia hora a les cinc, quina pèrdua de temps, ha perdut la tarda, tot el dia, tot el mes pensant en aquest moment que ara s’esfuma i li fa pànic. Podria haver estalviat per una moto i estimbar-se per Collserola, podria haver-se gastat els calés en viatjar i que un mosquit el piqués i morís arraconat en una clínica de mala mort a Papua Nova Guinea. Es podria haver comprat una televisió de 50 polsades i veure documentals fins morir de sedentarisme en el sofà. Podria haver fet tot això, i va decidir destinar els seus estalvis al líquid prodigiós i tot per culpa de la Natàlia i els seus correus spam.

Per que després del gran boom, va començar a desinflar-se la dèria pel líquid prodigiós; els rètols de liquidació van començar a penjar-se darrera els vidres de les franquícies, i a poc a poc nomes va quedar la clínica inicial. La gent va deixar de parlar-ne i van començar a taral·lejar la sintonia de la crema miraculosa de textura similar a quan s’esclafa un formatget de porcions, i amb logo plagiat al de la Nivea, que produïa uns efectes increïbles a les persones que s’ho ungien per tot el cos. Els seus creadors havien fet els testos en un garatge com a bona start-up i asseguraven que no havien experimentat amb cap animal, i que tot era vegà i sense gluten. La crema es va esgotar en menys de tres dies i van obrir, amb un temps rècord, un nova manufactura a tocar de la seu d’Amazon al Prat de Llobregat.

Així l’equip primitiu de la clínica del líquid prodigiós no va tenir més remei que contraatacar una campanya agressiva amb  trucades a domicilis particulars i amb correus electrònics amb un to proper. Ara ho veia. Havia estat caçat per una burda campanya de màrqueting. La Natàlia no sentia res per ell. Tots els afalacs eren impostats i interessats per una mísera comissió. Com ha arribat a aquest punt? Fins quin grau de neguit s’ha trobat per seguir fil per randa les instruccions d’una venedora de fum per tal d’aplicar-se tan a la lleugera el líquid prodigiós. Potser és la Natàlia la que està desesperada. Potser ha de pagar el lloguer i té la nevera buida, potser no es pot permetre ni el cafè de la màquina, potser ha hagut de recórrer a tàctiques comercials de venda adquirides en agressius cursos de formació de desenes d’hores, on han convertit els pacients en objectes i a ella en una au de presa. L’estómac es remou i protesta, té gana.

Si la Natàlia no ha dit res al senyor Pascual pel cafè, ell també en pot prendre; Posa un euro amb cinquanta a la màquina i selecciona un tallat, ara se’n adona, no és prou home. Si fos un home de veritat triaria un cafè sol, curt, sense sucre i el beuria tot d’una glopada, com el senyor Pascual, que ara és amb la Natàlia. I se’n prendria dos o tres de seguits, i podria dormir sense problema. Bufa dins el got per mirar que es refredi el tallat que li crema els dits. El deixa al costat de les revistes del cor i enganxa el nas al vidre de la finestra que està gèlid, l’aire remogut pel ventilador se li passeja pel clatell cada dos segons. Fa una bafarada i escriu al vidre amb lletra lligada  el seu nom N a t a l i a. S’auto consola; l’amor al cap i a la fi es pot trobar per tot arreu; a les discoteques, als gimnasos, a la biblioteca, a la cantonada del mercat, a la cua dels impostos… Es tomba, engrapa el tallat que encara crema de damunt la taula i va cap a la porta que en aquell mateix moment s’obre.

• Senyor Damià, m’acompanya? – La Natàlia ha parlat obrint la boca molt poc. Deixant entreveure només la punta de la llengua quan ha pronunciat la d del seu nom.

Quan ha acabat la pregunta ha fet amb els seus llavis carnosos un somriure lleu, tímid, i s’ha retirat el serrell col·locant-lo darrera de l’orella dreta. S’adona que porta perfum, un perfum subtil i càlid que emergeix de darrera de les seves orelles i del pit, on la pell morena i ferma deixa entreveure amb l’escot dos sines prominents.

Es tomba titubejant i acalorat a mirar el tallat encara fumeja a les seves mans, ella s’hi avança, l’agafa i se’l beu d’una glopada, l’agafa de la mà cap a enfora de la sala i se’l enduu a cercar la dosi del líquid prodigiós.