El despertador va sortir volant. No havia estat la seva intenció, només el volia haver silenciat, però no havia calculat bé i s’havia passat de força. Li passava sovint: volia fer quelcom i acabava fent-ne un gra massa. Com amb l’alcohol. Pensava que allò d’ahir seria un parell de cerveses, unes braves i a clapar després de fer-se una palleta al llit, però havia acabat mamadíssim i amb la cartera buida després d’haver-se’n anat de putes amb els col·legues. Tenia un regust de vòmit a la boca i en arribar al vàter va saber per què: havia vomitat a la pica de mans, a l’estora de la dutxa i al calaix de les tovalloles, per tot el terra i no ho havia netejat. Va recollir-ho com va poder amb les tovalloles brutes i va entrar a dutxar-se. Després de carregar una rentadora amb tot el merder del lavabo i la roba del dia abans, va buscar les claus i el mòbil. Les claus eren allà on les havia deixades: penjant del pany per la part de fora de la porta de casa. El telèfon, però, no tenia ni punyetera idea d’on havia anat a parar. El buscà per tot arreu sense trobar-lo. Va provar fins i tot de trobar-lo amb el localitzador de l’ordinador, però ni sabia fer-lo anar, ni, de fet, era conscient de tenir-lo donat d’alta al localitzador. Recordava haver-lo fet servir ahir en sortir de la feina, perquè li van trucar per quedar amb ell, així que a l’oficina no se’l va deixar. Les primeres birres les recordava amb tota claredat. No era fins que van passar a la sangria que la boira que supurava de les seves neurones semblava fer-se més espessa. Potser se l’havia deixat al bar. L’autobús estava menys carregat que de costum. Arribà a pensar que no era un dia de cada dia i en el seu estupor havia oblidat que era dia de festa. Va provar de treure el mòbil per mirar la data, abans de recordar que no sabia on el tenia. Per la finestra va veure botigues obertes i començant a aixecar persianes i va concloure que era entre setmana; quin dia de la mateixa se li escapava, però.
No recordava que el bar fos tan lluminós. De fet, no recordava que fos tan pijo. Va sortir un parell de cops al carrer, provant de mirar si no s’havia equivocat, però estava convençut que no errava el lloc. Potser la ressaca li estava jugant una mala passada i el que era incorrecte era el record del lloc.
—Disculpa —va dir-li a la noia que netejava la barra més neta que havia vist mai—, crec que ahir al vespre em vaig deixar el mòbil aquí.
La noia va treure una caixa de sota la barra i va rebuscar.
—No tenim cap mòbil. Però és força habitual que no ens entreguin els telèfons. La gent té el costum d’endur-se’ls.
—Collons, quina mala llet, no?
Amb una arronsada d’espatlles la noia va tornar a enllustrar la ja molt llustrosa barra.
—No podria ser que en Chuang se l’endugués?
—En Joan? Ahir no va treballar, en Joan.
—Joan no, en Chuang. Un noi xinès.
—No hi treballà cap xinès aquí.
—Sí, dona, en Chuang.
—Per què hi hauria de treballar un xinès aquí?
—Per diners? —El noi no entenia la resposta de la cambrera— No crec que treballi per amor a l’art, no?
—Mira, no tinc el teu mòbil, aquí no hi treballa cap xino i tinc feina.
Va mirar la barra que si continuava rebent les atencions del drap de la noia acabaria transparent i va fer un gest amb la cara indicant que si hi havia una resposta al que acabava de sentir se li escapava completament. Va triar el silenci i va sortir al carrer. El pis que feia de prostíbul era dues cantonades més enllà i amb la confusió de la conversa que acabava de tenir, va caminar amb un pes al cor que equiparava el que sentia al cap.
El botó de l’intèrfon havia perdut el color carmesí del pintaungles. No recordava el pis, era a la planta segona, però era incapaç de recordar quina porta encara que no era el primer cop que hi venia a ca la Dayana. Per sort una veïna sortia a llençar la brossa i va poder infiltrar-se. L’ascensor va trigar la vida a arribar i la senyora de la brossa va tornar a temps de pujar amb ell. Li va demanar el pis i va resultar que ambdós anaven al segon. La dona el mirà amb cara d’enuig quan el va veure seguir-la pel passadís. Ell no sabia com posar-s’hi quan la dona va treure la clau i va començar a obrir la porta a la qual ell esperava trobar el seu mòbil. Abans no tanqués, li va preguntar per la Dayana.
—Diana? Aquí no hi viu cap Diana —La dona va provar de tancar la porta, però el noi va posar-hi el peu sense pensar-hi.
—Potser no hi viu, només treballa. I no és Diana és Dayana. Ja sap una noia cubana que —Va fer unes cometes a l’aire— «treballa» aquí.
—Aquí no hi treballa ningú. Això és casa meva i ara faci el favor de treure el peu abans no cridi al meu marit.
La porta es va tancar de cop deixant al noi encara més atabalat que abans. Es va tombar, pensant que potser l’alcohol li havia destruït més neurones de les habituals i estava en mig d’un atac psicòtic. Quan anava a posar el dit al timbre de la porta enfrontada a la de la dona de la brossa, aquesta va mig obrir la seva i li va cridar que allà tampoc hi vivia cap Diana, que era casa de sa germana i que fes el favor de no molestar-la que no es trobava bé. Afirmà amb el cap mentre les espatlles li queien i va baixar les escales completament astorat.
L’ordinador va fer la seva rutina lenta i sorollosa per encendre’s i, finalment, va aconseguir accedir als seus contactes. Tenia els telèfons del Mick i del Sergi allà guardats i els podria trucar. Provà primer amb en Mick, tot i que se’l va trobar com a Miquel. Tanmateix, li va sortir un missatge de veu anunciant que aquella línia no estava operativa o el número era inexistent. Va insistir-hi un parell de cops abans de passar a provar amb el del Sergi.
—Ei, malparit. Com portes la ressaca?
—Fatal paio. No acabo d’estar despert del tot i no paren de passar-me coses ben rares.
—Coses rares? Què vols dir?
—Primer de tot, que tens el meu mòbil? M’he despertat i no el trobo enlloc.
—No. No te’l deixaries al bar?
—Hi he anat, però la noia que hi era a aquesta hora m’ha engegat quan li he demanat si el podia tenir en Chuang.
—En Joan? Quin Joan?
—Collons, tu també? En Chuang, hòstia, el xinès que hi treballa als vespres. Fa molt que el coneixem.
—Què dius, carallot? Què hi hauria de fotre un xino treballant en un bar?
—Però si la major part dels bars de Barna els porten xinesos.
—Au, va! —Va contestar en Sergi després de riure una bona estona— Com si n’hi hagués prou per omplir-ne un de bar. Potser te’l vas deixar a ca la Paula.
—Paula? Deus voler dir Dayana, no? Vam acabar a ca la Dayana!
—Ai, mira nano, estàs ben espès aquest matí. Vam anar a on la Paula a què ens mengessin allò que tu saps. Sempre hi anem a casa seva.
—Anem a casa de la Dayana. Recordo perfectament que en Mick no hi havia anat mai i que li dèiem que fliparia.
—Mick? Qui és aquest paio?
—Cagumtot, Sergi, deixa de jugar que començo a estar acollonit.
—Si no jugo a res. No pares de llençar noms a l’atzar i esperes que els reconegui.
El noi va aixecar-se de la taula i va mirar a través de la porta, un pensament inconcebible li començava a travessar el crani. No reconeixia la meitat de les cares que veia i trobava a faltar-ne unes quantes; totes de gent no nascuda al territori.
—Sergi —va demanar amb la por fent-li tremolar la veu—, què vam fer ahir?
—Ahir quan? Abans o després del ritual?
—Quin ritual?
—El que vam fer al bar abans d’anar de putes. El què va organitzar aquella paia tan estranya que va entrar demanant si algú la convidava a una cervesa a canvi d’una mica de màgia.
La boira va començar a esvair-se i, efectivament, va recordar una dona vestida amb moltes capes de roba i amb pudor d’encens i suor vella seure a taula amb ells tres: en Sergi, algú a qui no podia recordar i ell mateix. Els havia dit que els podia concedir allò que el seu cor desitgés més si la convidaven a una birra i ho van trobar tan divertit que li van pagar una cadascun. No recordava quin havia estat el seu desig.
—Què vas demanar, Sergi?
—No ho recordo. Et diria que la pau al món o una cigala de pam, però no sé el què, tot i que la titola em mesura el de sempre. Ja ens ho va advertir la bruixa, que no recordaríem que havíem demanat si ens ho concedia.
—I jo? Què vaig demanar jo?
—Ni puta idea. Ho vam escriure en uns tovallons i ho vam cremar sense dir-nos el què.
Penjà amb la por i la vergonya de no saber qui dels dos havia amagat el seu racisme a la perfecció tant de temps. Penjà amb la vergonya i la por de no estar segur d’haver estat ell mateix qui ho amagués.