Cap al 1914, Italia treballava els seus problemes interns. Després de la unificació i el risorgimento, el nou país estava immers en els temes que preocupen a un nou país: quina de les múltiples variants lingüístiques es farà servir, nacionalitzar o no el sistema de transport, què porta la pizza romana i què la napolitana, així com industrialitzar i modernitzar aquelles zones majoritàriament agràries —bàsicament tot excepte el nord. Seguint l’exemple de la resta de paísos, també va iniciar aventures d’ultramar. Però no hi ha res millor per unificar un país que un enemic extern comú.
En començar la Primera Guerra Mundial, Itàlia formava part de la Triple Aliança, al costat de l’imperi Austro-Hongarès, i un altre nou país, Alemanya. Itàlia va decidir mantenir-se neutral i quedar al marge. Però alguns sectors polítics, amb el primer ministre novell Antonio Salandra al capdavant, van veure l’oportunitat de completar la unificació i d’augmentar el territori. Per això van començar a negociar no només amb Triple Aliança de la qual formaven part, sinó amb l’Entesa Cordial Franco-Britànica.
Itàlia va oferir-se al millor postor, a qui li digués que sí a les seves peticions de nous territoris: el sud del Tirol, les ciutats de Trieste, a poder ser parts d’Eslovènia, la majoria de l’actual Croàcia, la península d’Ístria i la costa de Dalmàcia. Ah, i a més, finançar els seus esforços de guerra. Primer van fer arribar aquesta petició als austríacs, i una setmana després, al govern de Londres.
Salandra va defensar no només aquesta postura, sinó la idea d’aprofitar la guerra per “acabar la unificació”, amb la postura del “sacro egoismo”: la creença en la missió divina d’acabar amb aquesta unificació, i si això implicava envaïr als seus antics aliats i clavar-los un punyal a l’esquena, doncs què hi farem.
En paraules de Winston Churchill, Itàlia es va convertir en “la puta d’Europa”. Henry Asquith, el primer ministre, tampoc es va quedar massa enrere en calificar Itàlia com llefiscosa, voraç i pèrfida, però que era important aconseguir que s’unís a l’Entesa Cordial, sense regatejar en allò que demanés.
Però el sentiment popular era totalment contrari a la guerra, especialment després de començar a rebre les notícies de les trinxeres del front occidental: bàsicament una màquina de picar carn, i especiar-la amb gas. Segons el governador de Nàpols, al sud, a la part més pobra del país, el 90% de la població, incloent totes les classes socials, estava totalment en contra de la guerra. Els únics a favor eren els intelectuals, els artistes i els poetes.
Un d’aquests poetes va ser Gabrielle d’Annunzio, a qui el govern de Salandra va fitxar de forma decidida per tal que augmentés el sentiment pro-bèlic. I d’Annunzio, un ultranacionalista que no es cansava d’escriure sobre glòria nacional, sang i l’exèrcit, defensor de l’imperi d’ultramar, va fer-ho a la perfecció. L’italià més famós en aquell moment, d’Annunzio es considerat l’inventor del feixisme.
Els seus discursos, incloent el de la inauguració del monument a Vittorio Emmanuele a Roma —una paròdia del Sermó de la Muntanya en favor de la guerra, la mutilació, el martiri i la sang—, són una incitació constant a la guerra. I un dels qui està escoltant aquests discursos és un jove periodista, lector de Marx i fascinat amb Nietszche.
En favor de no intervenir a la guerra, i contrari a les aventures a l’Àfrica, el jove periodista va notar el canvi del vent cap a l’octubre de 1914. Com a bon periodista, el sentiment de canvi i els beneficis que podia obtenir van fer que Benito Mussolini, el jove periodista, canviés radicalment la seva postura i comencés a seguir d’Annunzio, i a fundar els Fasci d’Azione Rivoluzionaria.
El resultat de la Guerra, amb més d’un milió d’italians morts per raons vagues, va fer sorgir el sentiment d’haver estat enganyats i traïts. Però en comptes de dirigir la ira als responsables d’haver abocat Itàlia al desastre, els italians van acabar abraçant als feixistes de d’Annunzio i Mussolini. I com les segones parts no son mai bones, excepte El Padrí, el que va passar als 30 no sorprèn a ningú.
Com Itàlia el 1914-15, la premsa europea ha decidit vendre’s a qui pagui més, o a qui faci que venguin més subscripcions, anuncis i altres productes. I qui sap vendre més són els hereus directes del feixisme italià i el nazisme hitlerià: les organitzacions terroristes iranís amb suport de Qatar i base a Gaza, el marge occidental del Jordà i el sud del Líban: Hamàs i Hezbollah. La premsa catalana fins i tot ha publicat “notícies” referint-se a “l’entitat sionista”, que és com s’anomena a Israel en els paísos de la Lliga Àrab, en especial des de 1967.
Perquè les històries dels suposats abusos dels hereus del colonialisme, totalment mediatitzats les 24 hores del dia, venen, però només quan hi ha jueus implicats. Els assassinats sistemàtics de la població de llocs com Somaliland, o el Sudan, els exèrcits que bombardegen de forma intencionada mercats i hospitals a Nigèria, no venen subscripcions.
Quan els segrestos reals de sofistes, influencers i altres estafadors occidentals reconvertits en cooperants de la pau han sigut reals, com el d’una ciutadana polonesa desapareguda durant més de dues setmanes a Líbia, la mediatització monetitzada ha desaparegut. Si el lector no sap de què estem parlant ara mateix, ho demostra: la realitat no ven. L’espectacle promogut per organitzacions que adoren la mort, inciten a la guerra i lloen el martiri i el vessament de sang, sí.
A Le Tapiriste no som gaire de fer prediccions, i solem mirar més enrere que endavant. Per això, des d’aquesta editorial, sostenim fermament que qualsevol que hagi llegit les Tesis sobre el concepte d’història de Walter Benjamin sap que això de “El Cantó Correcte de la Història” és una collonada èpica i sideral. I que això de La Història, si és que existeix, és un conjunt de rimes.
I mentre la premsa viu en el seu propi “sacro egoismo”, organitzant festes i premis a la qualitat i la investigació periodístics que s’entreguen a ells mateixos, la realitat del món, els fets, es van esdevenint. I les rimes amb la pre-guerra a Itàlia també les veiem en tota la intel·lectualitat occidental. Personatges de la talla de Javier Bardem a Gary Lineker, defensant a qui apareix a les tres darreres fotografies, no sabem ben bé per què.
Però de rimes n’hi haurà moltes més. Que el tractat de pau de la guerra d’Iran s’hagi signat a Versalles n’és una d’interessant. No serà la darrera, però per veure-les, cal saber a on mirar: darrere dels mirallets, dels colorins i de les vitrines enllumenades, la botiga, un cop hi entres, està completament buida. Que tingueu bones vacances.