Els ritualistes

Va despertar-se com cada matí, amb un crit i buscant la pistola. L’Isaac la va trobar on sempre, sota el coixí. Posà els peus a terra i va aguantar-se el cap amb les mans mentre provava de trobar forces per aixecar-se. Feia molta calor, fins i tot el metall de la pistola li semblava calent contra la pell de la templa. Va anar fins a la finestra i va separar un parell de dits la cortina. El seu cotxe continuava sol a l’aparcament del motel. Sabia que això no volia dir res, ni els Ritualistes, ni els assassins de la Guàrdia Suïssa serien tan obvis per aparcar al seu costat quan vinguessin a capturar-lo. La cita amb la periodista no era fins tres hores més tard, tenia temps de dutxar-se i buscar algun lloc apartat per esmorzar. Va deixar la pistola sobre la tovallola, a la tapa abaixada del vàter i va dutxar-se amb la cortina oberta. Una part del cervell li cridava constantment que estava paranoic, que era impossible que haguessin seguit el seu rastre travessant la frontera per El Paso, però, com deia Joseph Heller: «Que siguis paranoic, no vol dir que no vinguin per tu».

Va conduir el cotxe de lloguer fins a un Waffle House que havia vist la nit abans, a un parell de quilòmetres carretera avall des del motel. Va prendre tassa rere tassa de cafè insuls, fent temps i preparant la història que explicaria a la periodista del Globe. Ja li havia fet cinc cèntims provant de convocar-la a aquesta reunió secreta, però ara la noia voldria la veritat completa. «I la veritat completa pot matar» —va pensar.

La fita quilomètrica que marcava l’entrada de la benzinera abandonada estava plena de forats de projectils de petit calibre. Segurament el jovent del poble proper venia a fer tir al blanc amb les finestres del vell edifici que tenia pocs vidres sencers. Havia aparcat a la part del darrere, ocult a l’escarransit trànsit de la carretera. No li havia calgut forçar la porta, ja ho havia fet algú abans. El despatx estava ple d’ampolles buides i burilles consumides de cigarretes i porros. La fortor de cervesa rància era abrusadora. Ni obrint la finestra va aconseguir ventilar l’estança. Va aixecar la taula tombada que hi havia en un racó i arreplegà les dues cadires que semblaven més senceres. Mentre esperava assegut, veient les cortines onejar amb l’aire calent de l’estiu a Texas, va recordar l’entrevista on el van reclutar els Ritualistes. Va ser en un lloc semblant a la benzinera on es trobava ara: la rebotiga d’un estanc a Varsòvia. Era el seu tercer exorcisme, el primer que oficiava ell. La víctima semblava que se’n sortiria fins que alguna cosa havia anat malament i el cor se li havia aturat; «l’estrès» havia pensat. El capellà veterà que l’havia acompanyat durant tota l’operació, va seure a l’altra banda de la taula i havia tret de dins de l’abric, una ampolla de vodka local. L’Isaac havia esperat que el seu company li donés ànims pel fracàs que havia representat la seva primera intervenció, però es va sorprendre en notar el verí de les seves paraules:

—Aquesta noia no tenia per què morir —va dir després de fer un llarg glop a la seva ampolla—. Ha estat un assassinat.

L’Isaac va notar com les galtes se li posaven vermelles. Va voler contestar, però la resposta se li va quedar escanyada a la gola, ofegada en el glop de vòmit que li va pujar. Sense poder controlar-se, es va ajupir i apartant la cara de la taula, va deixar anar un toll de bilis sobre les rajoles.

—Tranquil, nano —va sentir que deia el capellà amb un to més suau— és molt normal que el cos et traeixi els primers cops que en perds un.

—He fet tot el que he pogut per salvar la noia. Tu estaves allà. —l’Isaac va apartar la cadira de la taula, separant-se del vòmit— Com pots dir que l’he assassinat?

—No parlava de tu, Isaac. Nosaltres només som baules.

—Baules? Es pot saber de què collons parles, Marko? —va demanar l’Isaac.

—Nosaltres som les darreres baules d’una cadena. Una cadena molt llarga que té esclavitzada a la humanitat.

L’Isaac va mirar en silenci el capellà veterà que el mirava des de l’altra banda de la taula.

—Esclavitzada?

—És hora que descobreixis la veritat.

Quan l’Isaac va fer els seus vots com a germà jesuïta, de seguida va destacar per la seva intel·ligència i capacitat d’aprenentatge. Amb una doble llicenciatura en psicologia i antropologia, li esperava un bon destí, tenia l’esperança que al vaticà, estudiant als arxius. Però va creuar-se en el seu camí un equip de gent molt especial. Una brigada de capellans, la major part amb estudis similars als seus, que es dedicaven a estudiar els suposats casos de possessió i intervenir quan cap altra solució més mundana funcionava. Operaven sense reconeixement explícit de la Santa Seu, perquè l’anterior Papa, havia declarat que l’Infern era una metàfora i el Dimoni una invenció humana. L’Isaac no havia tingut cap problema per acceptar que la seva tasca com a exorcista no xoqués amb el fet que Satanàs no existís. Entenia les complexitats de la psique humana i sabia que la fe mal entesa podia dur algunes persones a confondre la seva pròpia por i rancúnia amb quelcom extern; una possessió. Però havia acabat veient coses que els seus estudis i la seva fe en la ciència no podien explicar. Havia llegit els informes dels seus companys; no pergamins medievals o escrits antics, informes gravats en cinta, filmacions en vídeo, exorcismes practicats per tots els racons del món amb manifestacions que contravenien totes les lleis de la física. L’Isaac sempre havia cregut en Déu, la seva Fe era forta, però ara també creia en l’Adversari.

Aquella nit, en Marko li va explicar qui eren els Ritualistes. Un grup secret dins un grup que no coneixia ningú. Un secret dins un misteri. Eren els encarregats d’enfrontar-se al Mal allà on el trobaven. «I per desgràcia, el Mal també és a casa nostra» —li havia confiat en Marko. El vell capellà li havia explicat coses que ja sabia: a cada congregació prou important, hi havia un religiós encarregat de conèixer el Rituale Romanum, la llista de precs, sagraments i rituals de l’Església per les ocasions especials. Entre els rituals, hi ha el que serveix per expulsar al Dimoni del cos dels posseïts. Se n’havien fet retallades, cada cop més importants al llibre del Rituale, però la pressió d’alguns grups de tradicionalistes, havia aconseguit que el text De Exorcizandis obsessis a Dæmonio es mantingués vigent. Mentre hi haguessin víctimes de l’Adversari, caldria que els que hi lluiten tinguessin el text ben estudiat. «Però l’Església ja no té interès en aquesta lluita. S’ha convertit en una empresa» —li va explicar en Marko—, «són més importants els beneficis que les ànimes dels nostres fidels».

L’Isaac va anar quedant convençut de la veritat tal com en Marko l’explicava: els interessos de la cúria al Vaticà. El progressiu allunyament de la Fe per part dels dignataris, més interessats en els dinars de negocis amb magnats de la indústria que amb salvar pobres de la seva misèria. L’empobriment espiritual de les elits a canvi d’una gratificant vida mundana, oblidant l’objectiu de trobar-se amb el Pare a l’altra vida. Les autoritats desmitificaven el Mal, culpaven aquells qui havien de salvar dels pecats del món i treien la responsabilitat de Satanàs fent veure que aquest no havia estat mai la força darrera d’aquells pecats. Aquella nit, l’Isaac va entrar de ple a la causa dels Ritualistes. Va aprendre tot allò que li van demanar que aprengués. Va entendre que hi havia una guerra dins el cristianisme i que els soldats eren ells, els autèntics fidels que sabien la veritat. Va obtenir accés a documentació prohibida, a entrenaments militars; va visitar tombes i excavacions secretes on va examinar relíquies antigues. Va esdevenir un autèntic Lluitador de la Fe. Va salvar vides. Anava a llocs on l’Església no volia, ni podia posar els peus: petits llogarets de Ruanda, viles amagades dalt de tot dels Andes, pobles de criptocristians que van sobreviure amagats entre muntanyes els avenços de l’exercit de Mao a la Xina. Va provocar accidents de membres massa modernitzadors i estupiditzants d’algunes de les ordres més descregudes. Va simular atemptats terroristes que inculpaven altres grups que res no tenien a veure amb la seva religió. Va eliminar aquells que suposaven un perill pels seus germans d’armes. Fins que va descobrir que la veritat depèn tant dels ulls de qui la llegeix com de la mà que l’escriu.

Van sentir-se uns pneumàtics arrossegar-se pel quitrà fet malbé de la part frontal de la benzinera. L’Isaac va prendre la pistola i la va amartellar. Va anar a la porta del darrere i la va obrir prou per sortir. Va caminar amb l’esquena enganxada a la paret. Va tombar la cantonada a temps de veure la periodista baixar del cotxe. Va vigilar buscant si l’havia seguit algú o si hi havia algú més al cotxe. Li va semblar que no, així que amb la mà que subjectava la pistola amagada a l’esquena va separar-se de la paret prou perquè la noia el veies.

—Padre Guzmán —va dir la noia amb un fort accent—, he vingut sola, tal com va demanar.

—Separis del cotxe, si no li fa res —l’Isaac va fer-li un gest amb la mà lliure.

Va apropar-se al cotxe i va comprovar que estigués buit. Un cop satisfet, va treure la pistola del darrere i va tornar a deixar el fiador posat. La noia va fer cara d’ensurt.

—Un capellà amb pistola. Això no es veu cada dia.

—Potser aquí no —va contestar l’Isaac—, però és una imatge molt més comuna del que pot arribar a pensar. Vivim temps foscos i perillosos. Vingui amb mi.

Van anar al despatx i l’Isaac va indicar-li amb un gest la cadira oposada a la seva.

—He llegit la documentació que em va enviar Padre —va explicar la noia mentre treia de la bossa de mà una gravadora—. Se’m fa difícil de creure molt d’allò que sembla implicar.

L’Isaac va fer un gest negant amb el dit i la periodista va tornar a deixar l’aparell a la bossa que tenia entre els peus, sota la cadira. Va remenar una mica fins a treure’n un bloc i una ploma. Va aixecar els objectes mostrant-los al capellà que va fer que sí amb el cap.

—Ha investigat els noms i dates que li vaig proporcionar?

—Sí. La veritat és que quadra tot. Tots els morts són membres ben situats de l’elit eclesiàstica. Totes les morts van ser declarades accidentals o suïcidis però després d’una investigació exhaustiva. I tots els noms d’aquest grup de Ritualistes que va proporcionar-me pertanyen a capellans amb una estranya i viatgera vida.

—Encara no està convençuda?

—Sí. Però no entenc per què jo —va dir la reportera—. Només soc una reportera d’una ciutat petita. Amarillo no és Dallas, ni New York.

—Les possibilitats que em trobin i que rastregin a una periodista corroborant la història són molt més petites aquí que a una gran ciutat o a un gran diari. Si vostè fa saltar la llebre, n’hi haurà prou perquè el Papa o algú prou important provi d’aturar als Ritualistes.

—I no ha provat de posar-se en contacte vostè mateix amb algú del Vaticà?

—Diverses vegades —va explicar el capellà fregant-se els ulls— però cada cop ha acabat en un bany de sang quan he provat d’entrevistar-me amb algú de la Cúria. Els Ritualistes estan infiltrats a tot arreu i no puc arribar prou amunt. El servei de contraespionatge em busca per traïdor i tenen ordre d’eliminar-me.

—El què el seu informe no diu és perquè ha decidit trair als seus companys d’armes.

—Perquè vaig veure com instal·laven altaveus en cases on no hi havia ni electricitat, ni aigua corrent. M’explicaven que la música amansia la bèstia. Però vaig descobrir que feien servir infrasons per provocar visions tant en les víctimes com en els sacerdots exorcistes.

—Com?

—Hi ha escales de freqüència que no captem com a so, no les sentim, però el nostre cervell les capta igualment. Detecta la vibració a l’oïda interna. I ens provoquen efectes estranys. Hi ha estudis que demostren que molts dels mal anomenats fenòmens paranormals, no són més que al·lucinacions provocades per vibracions per sota d’aquest nivell.

—Així doncs, els exorcismes són mentida?

—No ho sé —va cridar l’Isaac—. Però no importa. Cal aturar-los. He comès atrocitats en nom d’una mentida. Estava convençut d’estar treballant per un bé més gran que la mateixa Església i al final estava fent el treball del Mal.

—No passa res, Padre. Estic convençuda que Déu el perdonarà.

L’Isaac estava marejat. Va provar d’aixecar-se i va caure sobre la taula. La cambra donava voltes. Va provar de treure la pistola de la seva funda. Però la periodista va arrabassar-li d’una estrebada.

—De debò Padre Guzmán, no cal que es preocupi. El Papa i el Camarlenc estan molt satisfets. Ja hem començat a neutralitzar tots els noms del seu informe.

La falsa periodista va treure de la bossa de mà una petita llauna. Tenia un forat i quan el va acostar a la cara del capellà, aquest va poder escoltar el xiulet del gas sortint. Va quedar completament inconscient.

Es va despertar amb l’olor de llenya cremant. Estava assegut en una butaca de pell davant d’una llar de foc enorme. La va reconèixer a l’instant. Estava a l’avantsala del despatx de Sa Santedat, el Papa de Roma. No hi havia estat mai, però havia vist l’espai centenars de cops en foto. Va provar d’aixecar-se, però una mà li va caure a l’espatlla el va tornar a fer seure. Va adonar-se que no estava sol. A cada banda de la butaca hi havia un membre de les forces especials de la Guàrdia Suïssa amb un fusell d’assalt preparat per disparar. A uns metres de distància un altre guàrdia va treure un dispositiu de comunicació i va xiuxiuejar unes paraules que l’Isaac no va poder distingir. El cap encara li rodava així que va tornar a seure i va quedar-se mirant les flames fins que la porta que hi havia a la seva esquena va obrir-se. L’Isaac va veure que tots els homes es quadraven i es posaven en atenció. Va veure que a la porta del despatx estava el Papa, amb els seus hàbits d’un blanc immaculat destacant amb els colors foscos de la sala.

—Ens ha costat molt trobar-te fill —va dir l’ancià mentre s’apropava a la llar de foc amb la mà estirada davant d’ell —. Però per fi ets aquí.

—Sí —va contestar l’Isaac besant l’anell del Pescador que lluïa el Pontífex—, per fi soc aquí. L’Isaac va mossegar amb força trencant el queixal fals. Tan bon punt va notar el gust amarg i llefiscós a la boca va aixecar la cara i va bufar amb força a la cara del vell.

—Els Ritualistes t’envien salutacions, fill de Satanàs —va cridar l’Isaac mentre notava que començava a perdre el control del seu cos.

El gas nerviós era d’acció quasi instantània, però va tenir temps de veure el toll de sang que va vomitar l’ancià abans que la mort se l’emportés també a ell.