Torna a encendre’s una altra cigarreta. La mare ha aconseguit que cada cop que prem l’encenedor amb el dit d’ungla repelada escolti la seva veu dient-li que deixi de fumar, Manel deixa de fumar que no és bo. Ara ja la sent encara que sigui a la feina, quasi sol a la redacció, encara que només hi hagi, com ara, el brunzit del fluorescent. Mira que ja cada cop té més demència senil la pobra, però això no se li escapa.

Potser sí que des de l’atemptat fuma una mica més. Què? Tres, quatre, cinc cigarretes més al dia. Tampoc és tant. Collons, és que no es treu del cap aquella gola negra que era l’aparcament, aquell fum. Hauria de deixar de fumar. Ja té raó la mare.

L’ampolla de llet. No sap per què ho associa de forma tan directa. Suposa que potser va quedar parat quan va baixar a la tarda a comprar-ne perquè la mare volia un cafè amb llet i a la nevera només en quedava un cul a l’ampolla que segur que l’havia deixat així ell mateix. I quan va baixar no hi havia ningú pel carrer. Fins hi tot la botigueta tenia la persiana abaixada, tot tancat, tot mut; ni el vell del quiosc, ni la dona del gos que li borda, ni els nanos que sempre xuten una pilota entre el portal i la paperera i se’n foten d’ell per que es queixa com un vell. O potser és perquè, quan va entrar amb la comitiva a l’aparcament de l’Hipercor, de reüll va veure un bric esparracat i allò li ha quedat en algun un lloc de la memòria.

Després, amb els dies, la por s’estova i passa coll avall com una pastilla massa gruixuda. La gent torna a comprar, torna a discutir per com està tot de car, torna a travessar en vermell encara que no tingui pressa, torna a dir bon dia sense mirar-se gaire. S’ho hauria de treure del cap. Tampoc té dret a tenir-ne un trauma; no ha perdut ningú, no va sortir ferit, però fuma massa i quasi no beu llet i, ai, quan baixa a l’aparcament sí també li passa, collons de cap. I a sobre els savis que ja arriben d’esmorzar.

– …que es veia a venir- fa el Santi, eixugant-se encara els dits amb un tovalló-. Això se n’ha anat de mare.

– La sensació que té la gent és que la policia no sap per on tirar i que et poden matar en qualsevol lloc, sí o no? I els polítics, què? – en Ricard va seguint la conversa a un parell de metres de distància, arrossegant els peus, assumint la condemna de reincorporar-se a la feina.

– Els polítics, la mateixa comèdia de sempre. Que no atemptaran contra la convivència. Que han passat una línia vermella. No em foteu riure!

El Ricard finalment arriba a la seva taula, es treu la jaqueta amb parsimònia i la penja al respatller de la cadira. El Manel no diu res, no aixeca el cap, té el full del guió del programa a mig acabar davant seu, la conversa és el brunzit molest i populista de sempre.

– Saps què? Mà dura! – reprèn en Santi- Tot son drets.

– Buenuuu, ara has posat el dit a la llaga.

– Amb el Paco això no passava. – sentencia en Santi.

I es fa el silenci de qui ha dit el que no es pot dir. La frase s’ha quedat a l’aire i ningú sap com amagar-la. En Manel es remou a la cadira però no diu res. Agafa el paquet de tabac, li dona un cop a la taula i es posa una cigarreta als llavis sense encendre-la. Manel deixa de fumar que no és bo.

– A veure Santi, passar passaven coses. Una altra cosa és que no s’expliqués una merda enlloc. -diu en Ricard que ha notat la incomoditat d’en Manel i mira de tranquil·litzar l’ambient.

– Que sí, noi que sí, però aquestes animalades no passaven. Hi havia ordre. Ordre. Aquest tipus d’assassins tenien por.

– Por en teníem tots, no? -Ha deixat anar en Manel. Ha notat com se li escapaven les paraules sense remei, com li passa sempre.

– Com? -Fa el Santi, desprevingut.

En Manel es treu la cigarreta dels llavis i, amb l’encenedor a l’altra mà, encara no l’he premut mare, s’aixeca i es queda mirant fixament en Santi.

– Que, que de por en teníem tots no? O tu no en tenies de por Santi? Por els que posaven bombes, els que es reunien, els que parlaven en català, els estudiants, els homosexuals…

– Va, home Manel, ja m’entens, estem parlant d’aquests terroristes…

– No, esteu parlant sense tenir ni puta idea de res. Com de costum.

En Ricard aixeca el cap i mira cap al despatx del director per si els sent. El llum sembla apagat. Potser no hi ha ningú amb sort.

– Tampoc cal posar-se així. – Fa en Santi.

– No cal, no. Total és parlar per parlar, no? – En Manel té el polze en el centre de l’encenedor. Manel deixa de fumar que no és bo. – Santi, te n’adones de les animalades que dius?

– Escolta, que tocats ho estem tots, eh!

– Tocats diu.

– Sí, tocats, o et penses que només ho vas patir tu per passar-hi a la vora aquell dia? -En Santi va a fer mal, tot i que en Manel sap que li dol haver-se perdut donar l’exclusiva d’aquell dia.

En Manel abaixa els ulls cap a l’encenedor. No, no n’és de víctima. Si només gira una mica la rodeta ja podrà tornar a escoltar la mare.

– No.-diu- No m’ho penso.

En Ricard agafa qualsevol carpeta del munt i mira de canviar de conversa.

– Ei nois, a les dotze ha de sortir el butlletí i encara ho tenim tot per fer, ens han tornat la trucada els del Govern Civil?

– No pas, els podríeu tornar a trucar, però com que l’esmorzar ha durat tres quarts d’hora. -diu en Manel.

– Tres quarts d’hora! Exagerat! -fa en Santi mirant el rellotge de paret.

En Manel desa curosament la cigarreta dins el paquet i deixa l’encenedor a prop. No fos cas que li calgués.