Finalment, quan l’agost ja havia entrat de ple per la porta, van arribar a l’apartament de Tamariu el seu germà Miguel amb el seu amic inseparable, en Pedro. A la Laura li agradava que, amb ells, l’estiu sortís de la monotonia. Tots dos s’instal·laven cada any a l’habitació de l’entrada; feien servir l’apartament com a hostal quan tornaven de festa a les nits, que eren totes. Regiraven la nevera, es cruspien les galetes i les patates fregides, fos l’hora que fos i es tombaven despreocupats mig despullats a dormir amarats de suor i ressaca. A la Laura molts cops li semblava incomprensible que els pares miressin cap a una altra banda quan tornaven torrats i amb pudor de fum, just a l’hora del dinar familiar, per jeure després fins al vespre damunt del llit. El dinar familiar era una cosa imperdible, sagrada, inexcusable, però ells només tenien bones paraules per a en Pedro i els seus pares que eren gent influent i respectable, o alguna cosa així havia dit la mare.

La Laura admirava en Pedro. Ell era especial: s’emportava les mirades de tothom, es guanyava els riures de totes les noies, també els de la tata i els de la mare, a qui a les que feia petons a les galtes que les feia enrojolar. S’abraçava exageradament amb tots els amics i semblava que per a tothom competís per caure-li bé. La Laura s’apropava temorosa fins a la porta de la seva habitació i, amb mitja galta repenjada al marc, provava d’olorar-lo, de mirar-lo, d’escoltar-lo, dubtant si dormia o estava despert. Si algun cop la veien ell o el seu germà, l’escridassaven i miraven de llançar-li coixins i paquets buits de cigarrets. Ella els observava detingudament quan se n’anaven a la terrassa a fumar i veia com se’ls enfonsaven les galtes mentre aguantaven entre els dits allò que ella es pensava que era tabac. Li agradava el Pedro.

Els espiava quan jugaven amb una Polaroid, fotografiant-se, fent posturetes sense samarreta, marcant múscul, fent-se una altra fotografia. La càmera pensava i escopia lentament el resultat, i esperaven riallers que apareguessin els colors. Al principi només era una taca blanca i lletosa. Després, com per art de màgia, es començava a endevinar el resultat; hi començaven a sortir caps, braços i cames; primer grisos, després rosats, blaus, verds. Ells la sacsejaven i bufaven al damunt, impacients, fins que finalment s’hi reconeixien i esclataven a riure. Posant-se una cullerada sencera de macarrons a la boca, que semblava que els hagués de sortir pel nas, fotografia, saludant plegats a la càmera asseguts cap per avall amb les cames penjant pel respatller del sofà, fotografia. Traient el cap per la finestreta del cotxe, fotografia. Centenars de retrats amb el flaix centrat al mig i el marc blanc que concentrava l’estiu en colors antics. Tots dos, sempre a totes les fotografies. Inseparables.

Un dia va trobar darrere la porta una fotografia que els hi devia haver caigut. Hi sortien ella, en Pedro i en Miguel a la platja. En primeríssim pla hi havia en Pedro, amb els cabells humits i recargolats per la sal, un somriure burleta i sorneguer i els ulls esquinçats i enlluernats pel sol i per la son. En Miguel quedava una mica més enrere i aixecava la mà per saludar. Al fons, s’hi veia un bony: era ella panxa enlaire sota un para-sol grogós destenyit pels anys i el sol.

La Laura va agafar la fotografia i se la va endur a l’habitació. Va obrir l’armari, va treure un llibre i la va posar entremig. Va tancar el llibre, el va desar a l’armari i va tancar la porta de l’habitació.

Un estiu estrany. Esbiaixat i deformat.

Aquella nit els pares es van cridar, tancats a l’habitació, durant més de mitja hora. Ho feien sovint allò de barallar-se, sempre en privat, la Laura ho sabia per que s’escoltava des de la seva habitació una veu que era més forta del costum, després als àpats ni es miraven, als passadissos s’evitaven, silencis i després els passava i semblava que res hagués passat. Però aquest cop es van cridar, tots dos, es replicaven com onades, la mare va xisclar i riure, el pare va bramular, potser hi va haver un cop damunt una taula, un tancar de porta desmesurat. Al cap d’una estona la mare va sortir empolainada i somrient, ensulfatada de colònia i camuflada sota un maquillatge bordeus. Un taxi va fer sonar el clàxon i ella va marxar per la porta de l’apartament. Els seus talons van ressonar pels trenta-tres graons de casa seva fins al carrer, per tots els apartaments, per totes les habitacions. Al cap de cinc minuts, el pare, vermell i suat, amb la camisa desendreçada i tota per fora dels pantalons, ben desmanegat, va arrabassar les claus del Mercedes i va sortir silenciosament per la porta. Sense fer-la rebotre contra la paret, sense fer cruixir totes les parets, sense respirar. Es va sentir com el cotxe rugia tímidament i desapareixia.

En Miguel i en Pedro havien sortit feia hores, disposats a repetir una altra de les seves nits interminables. Es van quedar soles amb la tara que la va fer anar a dormir, però ella es va quedar darrere la porta mirant per l’escletxa del marc, veient com la minyona es servia del moble bar un bon raig de conyac i, després d’endormiscar-se al sofà amb algun rauc sorollós, anava a les palpentes cap a la seva habitació.

Aquella nit estranya. Vidriosa, borrosa. La nit.

Ella va sortir de l’habitació de puntetes i va engegar la televisió amb el so ben baix per veure Sábado Noche. Feia tants dies que es delia per veure aquell programa; tothom en parlava a classe, tothom anava amb els walkmans carregats de cançons dels grups que hi sortien, gravades directament de la ràdio. Els artistes i intèrprets anaven amb ulleres de sol, alguns amb cigarrets apagats penjats del llavi.

Avui era l’oportunitat; la tata dormia i no hi havia ningú més a la casa. Podria veure el programa, podria escoltar el rigorós fals directe, això ella no ho sabia, i veure l’actuació teatral i bucal dels vocalistes. Li va sobtar veure els Pet Shop Boys vestits sòbriament, amb un rigorós esmòquing i bambes blanques als peus, sobretot en contraposició amb l’Alaska, enfundada en un mono groc amb serrells i centenars de polseres i collarets penjats per tot el cos. Com li quedaria a ella aquella roba? Per què sempre havien d’anar a la tenda de l’amiga de la mare?

En aquell moment van entrar els dos amics per la porta de l’apartament, cridant i fent-se callar mútuament, entre abraçades i rialles. Arribaven massa d’hora. Caminaven a batzegades, l’un contra l’altre, avançant a empentes. Anaven torrats, com gairebé cada nit des que eren a Tamariu. Es van quedar en silenci al costat de la porta fent glops d’una ampolla de whisky.

—Hòstia, l’Alaska! —va cridar en Miguel al cap d’una estona mirant la televisió.