—Mare, ja sóc a casa! He comprat tall per al segon i, de primer, mongetes cuites i bacallà. Amb aquells tomàquets que vam comprar ahir i una mica de ceba faré una mena d’empedrat.
Acompanyo la porta perquè no espetegui i deixo les claus damunt el bufet de l’entrada. No la sento respondre.
—Mare?
Fa dies que la mare no està bé. Bé, sí que està bé. Vull dir que, de salut, no sembla que hàgim de patir: continua igual de bellugueta, no té tos, té gana. Però el cap… A vegades diu coses que no lliguen o em parla com si jo fos un altre. L’altre dia, la fruitera, quan hi vaig anar a comprar els tomàquets de cor de bou, m’ho va deixar anar sense embuts: «Vols dir que ta mare no comença a tenir una mica de demència? L’altre dia m’explicava que havia d’anar al metge amb el teu pare». El pare, en Pere, fa més de deu anys que és mort. Des de fa dies duc una mena d’ai al cor. No sé com cuidar-la. No sé ni què se suposa que he de fer amb això que li passa.
—Mare? —avanço pel passadís—. Mare?
—Sóc aquí.
L’alleujament em dura el temps d’arribar a la cuina. La trobo enfilada damunt d’una cadira, estirant el braç cap a les lleixes de dalt. La cadira es balanceja sobre les dues potes del darrere.
—Mare! Què collons fas? Fes el favor de baixar d’aquí!
—Buscava el moneder. No sé on l’he posat i un dia d’aquests passarà el del butà. Li hem de donar els diners justos i ara no sé si tinc les set-centes i pico pessetes. He pensat que potser era en una d’aquestes lleixes.
Es gira per mirar-me i fa tentines. Per un moment, no li veig la cara: només els turmells prims sota la bata i la cadira que cedeix una mica més.
—Mare. Quieta! Agafa’m la mà. Així. Baixa un peu… No, l’esquerre. Ara l’altre.
L’agafo per sota les costelles. Tinc por de trencar-la; és com un filferro, la mare, però pesa més del que sembla quan la tinc als braços. O potser sóc jo, que tremolo.
—Ja et tinc. Mare, si us plau, que et trencaràs coll i barres! Com vols que el moneder sigui allà dalt?
—L’he buscat pertot arreu i no surt.
—Doncs la pròxima vegada m’esperes a mi i, si cal, ja m’enfilo!
M’adono que he aixecat massa la veu. Ella s’allisa la bata, ofesa, com si el que acabés de passar fos culpa meva.
—Si us plau, mare, no em facis aquests ensurts. Va, seu una estona i estigues quieta.
—Ja està, no ha passat res. Ara no et posis nerviós i aprofitis per fumar, que ens coneixem, fill.
Em fico dos dits a la butxaca de la camisa i toco el paquet tou. No el trec.
—Ja estic deixant de fumar, mare. Va, seu una estona, que preparo el dinar.
—Oh, sí? De debò? Ara sí que m’has fet contenta.
Ho diu com si li hagués anunciat que em caso, no sé si m’ho ha dit pel fumar o per que faig el dinar. Escolto com arrossega les sabatilles pel passadís fins al menjador. Fins i tot aquest soroll em tranquil·litza: ras, ras, ras. Mentre el senti, sé on és.
Aboco les mongetes al bol, passo els tomàquets per sota l’aixeta i els tallo a daus més o menys petits. El ganivet no va gaire fi; topa amb la pell i rellisca, em tallaré un dit.
—No tenim pebrot, oi? Ni verd ni vermell? -li pregunto cridant cap al menjador.
—No en tenim, no. -em respon a tocar.
La mare ha tornat a la cuina i plega un drap damunt del taulell.
—Allò de la bomba de l’altre dia… Vol dir que els nacionals tornen a venir? Els tomàquets no els tallis així.
Diu «l’altre dia», però ja fa gairebé dos mesos. Amb un cop suau de maluc m’aparta cap a la pica, agafa el ganivet i esquartera els tomàquets amb una precisió que jo no tindré mai.
—Com dius, mare?
—La bomba, allò que van explicar a la televisió. Que tornen a ser els italians?
—No, mare —tallo el bacallà al seu costat; tots dos anem omplint el bol alhora—. Ha estat ETA. Uns terroristes bascos. Això dels nacionals ja es va acabar. Van guanyar la guerra i per això va manar en Franco tots aquells putos anys.
—Aquesta boca, Manel… Com vols que hagin estat uns bascos, els de la bomba? Dius cada cosa, tu. Bombardejar Barcelona!
—Mare, això ha estat perquè hi ha uns terroristes que volen la independència del País Basc. Amenacen, posen bombes, diuen que van contra l’Estat, contra interessos francesos, contra la policia…
A la ràdio ho sé dir: ETA, atemptat, víctimes, comunicat. Ho dic de pressa perquè no hi hagi silencis. Davant de la mare, en canvi, totes les paraules em semblen mal posades. Com els meus trossos de tomàquet.
—Olives negres en teníem, oi?
—Sí, a la porta de la nevera, en un pot de vidre. Ai, mare meva, Pere, és que no t’entenc.
—Pere? Mare, sóc en Manel.
Calla de cop, però continua tallant. Com si li hagués enxampat en una entremaliadura. Miro aquells dits ossuts i prims, plens de taques, i em costa entendre com encara poden fer anar el ganivet tan de pressa. Són les mateixes mans que em cordaven els botons de la bata de l’escola. Les mateixes que m’agafaven pel clatell quan jo feia veure que no sentia que em cridava.
Agafo les estovalles i paro taula. N’hi hauria de parlar? Però de què, exactament? Com funciona el cap quan comença a perdre el present? On van a parar les coses que oblida? Potser no desapareixen. Potser es barregen i prou: els italians amb els bascos, els nacionals amb la televisió, el pare amb mi.
Arrenglero els coberts perquè no sobresurtin del marge dels plats. El pare era un obsessiu d’aquestes coses. Potser jo també. Deixo que la mare acabi el dinar; a la cuina, jo sempre seré una promesa que no acaba d’arrencar. Em deixo la sal al sofregit, el nap al brou, el formatge als macarrons. Ara escolto l’escalopa cruixint dins l’oli roent. Ella encara domina els temps sense mirar el rellotge. Doncs està bé, no?
Porto la safata de l’empedrat al menjador i la deixo al centre de la taula. La mare s’asseu davant meu com cada dia. Per un instant penso que potser exagero, que la fruitera és una xafardera i jo un mal fill que busca malalties on només hi ha anys i que és normal que es faci un embolic amb les coses. Aleshores em mira i torna a mirar el plat, com si no recordés qui l’hi ha posat, fa voltar la forquilla com si no sabes per on començar.
—A veure, mare. Parlem d’allò de l’explosió.
—De què?
—D’allò de la bomba. La d’Hipercor, del supermercat. No va caure del cel, ni van ser els italians ni els nacionals.
—Quina bomba? —carrega la cullera de mongetes i bacallà—. Ah, la bomba, sí!
—Un atemptat. Són persones que posen bombes per aconseguir coses. Per fer por. Per fer mal.
Li parlo com si fos una nena petita. A la meva mare. A la dona que em va ensenyar a pixar dret i a anar sol a l’escola. Noto vergonya, però no sé trobar cap altra manera.
—De vegades potser no en volen fer tant, de mal. O sí. No ho sé. És complicat. Aquesta vegada n’han fet molt.
—A qui?
—A gent normal, mare. Gent que es lleva i va a treballar. Gent que ha d’anar a comprar, com nosaltres, perquè no té pebrot verd ni vermell per a l’empedrat.
Se’m presenta un passadís de supermercat. No l’he cridat, però hi és. Una sabata sense peu. Un bric de llet rebentat. Els putos iogurts. El fum enganxat al sostre baix de l’aparcament. Clavo la forquilla en una mongeta fins a partir-la.
—Pebrot italià?
—Mare…
—És broma, ruc. Ja t’entenc. Que no han estat ni els nacionals ni els italians.
—Exacte.
Faig una pausa. Podria deixar-ho aquí. Acabar de dinar, fregar els plats, tornar a la ràdio i fingir que les coses només existeixen quan entren al butlletí. Però torno a veure la cadira ballant sota els seus peus.
—Mare, et trobes bé? Aquests dies em fas patir. Et veig… despistada. Em confons amb el pare i això d’abans, amb la cadira…
—Què et penses, que faig catúfols? -em deixa anar amb posat d’ofesa.
S’eixuga la comissura dels llavis amb un tros de pa i després se’l menja.
—No, mare. Només dic que em fas patir una mica. A la fruiteria també m’ho van comentar. La gent t’estima i pateix si et veu… No sé com dir-t’ho… absent.
Tinc por d’haver-la ferit. D’haver anat més enllà del que em toca. Però, si no em toca a mi, a qui?
—Podríem anar tots dos un dia al metge de la Seguretat Social. Només perquè et visiti. A veure què en pensa.
—Fill…
—Digues, mare.
—Ara no sé si he apagat el foc.
La fumarada negra i grisa ja s’escampa de la paella fins al sostre de la cuina.
—Mare, no entris!
Engego l’extractor, obro la finestra i, amb un drap, aparto la paella del fogó. L’oli escup. Estossego. El fum em rasca la gola i, durant un segon, la cuina desapareix. Torna el sostre baix. Tornen les sirenes. La llet vessada. Els iogurts.
No. La finestra. La paella. La mare.
Tanco la porta de la cuina i em quedo agafat al pom fins que noto el metall a la mà. La mare no s’ha bellugat de la cadira. Juga amb la forquilla i persegueix l’última mongeta que queda al plat.