Teletac

En Pol entoma una puntada de peu directe a l’estómac que fa que el cos li vincli cap a terra, acte seguit rep desprevingut un cop de puny impecable a la mandíbula i així indefens veu com s’esvaeix l’últim alè que li quedava de vida, ha caigut amb tota dignitat enfront el pitjor i més gran enemic. Aixeca el cap del joc del mòbil i mira per la finestra del cotxe el guarda-rail de l’autopista, empolsegat i infinit, que aboca la seva ombra negríssima damunt l’asfalt. Els motors dels cotxes i la calor fan que l’aire que els rodeja sembli una flamerada roent. Les gotes de suor li aneguen el llavi, l’incipient bigoti i les celles. I els braços, les axil·les i tota l’esquena, tot ell és regalims.

• Quin pal, portem més de deu minuts parats! -Esbomben les hormones. El joc l’avisa que encara queden vint minuts per a poder tenir una nova vida.
• Tan bon punt deixem l’autopista ja anirem sols, és qüestió d’arribar a la propera sortida. -replica el pare- una mica de paciència.
• Aleshores comencen les corbes i ens maregem.- En Pol torna a baixar la mirada cap a l’incandescent pantalla i desconnecta dins els auriculars amb un youtuber estrident.

Ara avancen i tímidament es mouen quitrà avall. En Josep, el pare, espera que la distància sigui prou considerable i ignorant la botzina del cotxe de darrera que l’insta a moure’s i enganxar-se de nou al vehicle de davant, respira profundament, posa el punt mort i deixar anar el fre fent que el cotxe baixi per la carretera lentament amb la pròpia inèrcia.

• No podem engegar ni que sigui cinc minuts l’aire? – Suplica la Sònia, la mare- Fa una calor horrorosa, mira el tablier marca trenta-nou graus.
• Mai van bé aquests trastos marcant la temperatura, un dia ho explicava el Molina- respon en Josep mentre una gota de suor salada s’escola dins el seu ull dret- anem amb les finestres baixades i ja n’hi ha prou, i tens el ventall que vam comprar l’any passat de souvenir…Pensa que cada minut amb el cotxe engegat al ralentí provoca unes emissions terribles. – Esbufecs de protesta pels seients posteriors del vehicle- Tan us fot el que va dient la Greta? – la gota de suor fa que l’ull li faci pessigolles i li surti una ganyota per posar-hi remei – N’heu d’aprendre molt d’ella, és un exemple a seguir. El futur és la joventut!
• Jo tinc calor, se’m en fot la Greta aquesta- Fa la Carla, la germana gran.
• Quan jo era nano no n’hi havia d’aire condicionat, anàvem sempre així -ulls en blanc de la resta del passatge- No ho sé nois traieu-vos la samarreta. – fa el pare fregant-se l’ull.
• Tu pare estàs flipat.
• Carla!
• No de veres, què representa? Que he de quedar-me amb les peres enlaire amb aquest camioner al costat?

Tots quatre tomben el cap cap a les finestres de l’esquerra del cotxe. El camió que estava aturat en paral·lel pel doble carril fa un sotrac amb la frenada que disposa que la cabina quedi tot just a tocar de la finestreta de darrera. Per gràcia divina el cotxe es torna a bellugar uns metres i sembla que l’aire de dins entri i surti en una brama de foc, es crea una competició de metre enrere metre endavant. El camió va rotulat amb el logo de la Nivea ben gros amb el pantone blau 280C que enlluerna amb el patac de sol. A dins, centenars o milers de cremes solars i pilotes inflables a parts iguals es mesclaran amb l’aigua de mar abans no acabi l’estiu surant ambdues com petroli entre banyistes.

Ara ells s’avancen per dos metres de coll, ara per vint metres, hi ha un moment que sembla que els pot tornar a atrapar, finalment però el volant es torça i agafen la sortida.

Han vençut. El guerrer ha agafat el llançagranades i malgrat esgotar el tret que tenia ha aconseguit abatre en l’últim moment l’enemic que ara rodola per terra en els darrers segons de vida agonitzant. Ho celebra damunt d’un unicorn ballant a cops de maluc.

El cotxe fa una volta recargolat en si mateix, passa per sota la mateixa autopista sostinguda per columnes immenses de formigó on els cotxes segueixen aturats i va obedientment cap al peatge. El pare gira el volant cap a la dreta, seguint el camí marcat per pagar el teletac, pintat de blau pantone 294, quan s’escoltarà un pip i en el mateix moment en el compte bancari es retirarà a favor de la concessionària una quantitat de diners.

Però no hi ha pip.

No hi ha retirada de diners.

No s’aixeca la barrera.

No s’engega l’aire.

El pare posa la marxa enrere i avança de nou els cinc metres fins a tocar la barrera. Res.

Torna a repetir l’operació. Res.

El cotxe de darrera un BMW esportiu blanc, que és el mateix que porten arrossegant des de l’autopista, fa sonar novament el clàxon. En Josep, el pare, treu per la finestra del cotxe l’aparell del teletac, l’aixeca damunt el sostre, el baixa i finalment fa sonar la botzina reclamant l’atenció d’algú.

En Manel fa vint-i-cinc anys que s’aixeca a quarts de sis del matí, puja dins el seu Fiat cinquecento matrícula de Madrid amb l’adhesiu del burro català al costat, i va cap a la caseta del peatge de Tordera. Abans mal feinejava al camp, on pares, avis i rebesavis havien conreat cereal, així quan van anunciar l’expropiació de l’ACESA va estar ben cofoi, li van pagar una morterada de calers com a indemnització i el van agafar com empleat fixe. Ja n’està avesat a aquests espavilats que se salten les retencions colant-se pel carril del via-t. 

Ara surt de la cabina ferxat amb l’armilla taronja florescent amb reflectants que marca el reglament i avança entre carrils esquivant vehicles fins que arriba on son en Josep, la família i el BMW.

• Això és el carril exclusiu de teletac – diu en Manel amb sorna pedagògica- no hi pot anar si no en té.
• Miri, doncs jo sí que en tinc -fa el pare assenyalant l’aparell- però no sé que passa no fa el pip, veu. -S’escolta altre cop el clàxon del cotxe del darrera- Què passa burro? Va canvia de carril que no veus que no va? Burro!
• A veure, deixi-me’l que ho farem manual. 

L’empleat s’eixuga el front, fora de la taquilla la calor és feixugosa i densa, com quan anava amb el tractor. Obre els budells de la màquina del peatge i en pitja el codi que en lletres diminutes li ofereix la petita capseta cedida pel banc. No fa cap mena de senyal.

• Em sap greu però miro que passa, sembla que l’aparell ha deixat de funcionar.
• No m’estranya amb la calor que fa…- Diu la Sònia amb la boca petita.

• Pare pots engegar l’aire? Has dit que ho faries quan sortíssim de l’autopista…
• I no n’hem pas sortit! Oi senyor del peatge? – S’escolta el clàxon del cotxe que encara és darrera – Però mira que n’ets de burro, passa home passa per l’altre carril!

Ara el guerrer observa el seu voltant a través de l’espiell de l’arma. Gaudeix amb el carregador ple i pot disparar sense cap recança a l’enemic. El pare entretant ha rebuscat en el tauler i n’ha tret un euro i trenta-nou cèntims.

• Deixem-ho estar. Cobri’s si us plau. – Fa el pare fent pinça amb les mans fora la finestreta.

• Ai de veritat jo no sé per que vinc. – Diu la Carla clavant el clatell al respatller.
• Doncs em sap greu -fa en Manel- però el sistema s’ha aturat completament i s’ha de reiniciar. No puc deixar que passi ni obrir la barrera fins rebre instruccions… para de tocar la botzina ja pesat!

En Josep que torna a tenir una gota de suor dins l’ull, es tomba i es mira el seu fill Pol. Els ho diuen des que va nàixer que són pastats, el nano allarga el braç i li toca l’espatlla mentre assevera amb el cap. En Josep mira endavant, baixa el para-sol i prem el puny esquerra al volant, mou el canvi de marxes fins la R i enfonsa el peu dret de l’accelerador fins el fons. El cotxe esverat, retrocedeix massa ràpidament fins topar amb el BMW al que se li disparen els airbags, l’avís de botzina i el sistema de trucada intel·ligent.

Sembla que no es puguin treure la retenció de sobre, sembla tot aturat. Des d’aquest lloc els avisos dels llums ambres perpetus damunt el formigó es reflecteixen en la nineta dels ulls de tota la família.

El guerrer respira profundament, posa la primera i obvia els senyals d’en Manel que en l’últim moment, amb un salt magnífic, s’aparta de la trajectòria del cotxe. Obvia també el semàfor vermell que no sembla disposat a esmenar-se. La barrera surt pels aires i arriba fins a tres carrils més enllà. Les llàgrimes i la il·lusió es desboquen dins el vehicle, el volant es tomba dirigint-se a la primera sortida. El guerrer respira esgotat però superb per la feina feta.

Sona un pip.

Hi ha retirada de diners.

El mecanisme manc del peatge s’aixeca sense la barrera.

S’engega l’aire.