Les campanades s’escolten llunyanes però n’he pogut comptar fins a deu. Ja són aquí però van tard.
Finalment algú obre el cancell de la porta de ferro i s’apropen. Són dues persones. Ella i algú altre. Xerren de forma distesa, mentre s’acosten entremig dels xiprers.

–Què fa el seu pare? –Pregunta ella. Ho fa per ser cortès i per trencar el silenci que els acompanya d’ençà que han baixat dels cotxes.

–Fotut. Ja són 88 anys, i quan no falla una cosa falla l’altra. -La resposta també és cortès, sense entrar en detalls. La fa l’Onofre, el successor de la nissaga de la notaria López.

–Ho vam fer tants anys plegats això, amb el seu pare, que tinc la sensació que fèiem alguna cosa especial. Oh, ara no em malinterpreti –fa ella, enrojolant-se– també ho faig de gust amb vostè, l’únic és que de moment no li tinc tanta confiança.

–Ho entenc, ho entenc perfectament, això ho arreglarà sense dubte el pas del temps. Té raó amb això de quelcom especial, el meu pare insistia a fer aquest servei cada any, fins que ja no s’ha vist més en cor.

El silenci s’arrepenja a les espatlles de tots dos.

–Començo doncs? -Fa ella reincorporant-se i obrint el diari.

–Sí si us plau, només un moment que aixeco l’acta de l’hora en punt que s’inicia i ja podrà començar…

A la Vila de Fonollosa essent les deu i deu minuts del dia setze de gener de 2018, jo Onofre López de Vilanova, Notari, constituïda la meva oficina professional ubicada a Manresa, a requeriment de la senyora Elsa Martí i Padilla, qui diu ser de 43 anys d’edat, soltera, de professió pastissera amb domicili a aquesta vila, amb l’objecte de fer constar la seva presència el dia d’avui en el cementiri de la vila, DONO FE de què procedeix a fer la lectura de les pàgines esportives on consta el relat de l’últim partit celebrat pel F.C. Barcelona abans de la data d’avui.

Onze anys després, el Barça va obtenir ahir els tres punts de l’estadi d’Anoeta. I no ho va fer de qualsevol manera, sinó que va remuntar un 2-0 en contra i va acabar imposant-se per 2-4. Queda clar que aquest equip no entén de maleficis. Ni la incomoditat de la pluja que va presidir el duel –cal destacar el bon drenatge del camp– va aturar un Barça que tanca la primera volta de la lliga amb uns números vertiginosos: líder invicte amb 16 victòries i 3 empats; 9 punts d’avantatge respecte al segon classificat, l’Atlético, i ni més ni menys que 19 més que l’etern rival, el Madrid. Xifres excel·lents que permeten no ser tan sever a l’hora d’analitzar la fluixa primera part signada ahir.

El dia de l’enterro no hi havia més que un petit grapat de persones aplegades a la porta de l’església, esperant-me a mi, al cotxe fúnebre i a les corones. No m’ha agradat mai sentir-me una estrella, ni tan sols el dia del casament, però aquell dia costava desempallegar-se de ser el centre d’atenció.

Quan vam ser a dos carrers d’arribar, recordo que el cotxe va enganxar de ple un sotrac, i em vaig elevar uns mil·límetres del coixí setinat de vellut vermell. Admeto que, durant un instant, vaig pensar que es podia tractar de l’ascensió al cel. Em vaig flipar una mica, però que volíeu, era nova en això!

Durant la missa van quedar tots ben retratats: la cosina de Portugal, que no parava de reüllar l’Instagram i prémer la pantalla lleument per abocar-hi likes; els fills fent el paperot, refregant-se els mocadors de paper per la cara, fent veure que els hi queien llagrimots; els amics, més arrugats que una pansa, mirant el sostre i evitant pensar que en poc serien també dins el forat.

Tots esperant que passessin els trenta dies de rigor i s’obrís el testament, per veure si rascaven alguna cosa de la vella rondinaire. I només la néta, l’Elsa, la joia dels meus diumenges, amb les partides de dòmino, les passejades pel jardí, i el transistor grinyolant amb els partits del carrusel deportivo de la tarda, l’Elsa, mirant fixament el taüt, arraconada a la dreta del banc principal, silenciosa i tremolosa.

I ara vostès em diran: i com ho sap el que feien els familiars a l’enterro? Com ho sap si era morta i dins la caixa?

Doncs perquè els morts, això, no ho veiem però ho sentim, deixin-m’ho explicar. És el batec, la respiració, la sang com corre, com el batibull de neurones que s’apilen d’una banda del cervell a l’altra sense control. És allò que no sentim en vida. Us torneu transparents, els que quedeu pel món. En les coses no humanes costa més, però hi he anat millorant amb el pas dels anys. T’hi acostumes, a sentir les arrels, sentir com es filtren les gotes d’aigua de la pluja dins la terra, com reposa la pols damunt meu. És agradable.

De com de carronyaires en serien, la família, ja ho havia previst feia dies, mesos, quan el doctor em va dir allò del «vostè té un mal lleig». Després de donar-hi vint voltes cada vespre dins el llit vaig decidir trobar-hi la solució.

Perquè carai, fa molta ràbia –què volen que els digui–, que hagis fet tot allò per ells, que els hagis aviciat i malcriat, pagat els viatges, els cursos i les tonteries, i després ningú es recordi de tu…

L’oblit. El maleït oblit. Tres flors de plàstic mal posades per Tots Sants i adéu-siau. Només em quedava l’afecte sincer de l’Elsa, i no em volia esborronar de la seva memòria. Calia, a més, perpetuar el seu esperit culer.

Anoeta va rebre els blaugrana amb un ambient ben plujós, que afegia més incomoditat al duel. Per arrodonir-ho, caldria fer front a unes grades ben atapeïdes de seguidors disposats a impulsar anímicament els txuri urdin. Un seguit de circumstàncies que van impulsar la previsible titularitat de Paulinho per tal de solidificar el mig del camp en detriment de l’opció de Dembélé per formar trident d’inici amb Messi i Suárez. Molt més sorprenent va ser l’alineació d’André Gomes, mentre que Iniesta s’asseia a la banqueta. Una decisió que reafirma la confiança d’Ernesto Valverde en el migcampista portuguès, tot i que ahir va oferir la seva versió més fluixa i decebedora.

Així doncs el que fan avui, aquest parell, el notari carallot, fill del seu pare notari i la meva estimadíssima néta, és llegir-me la crònica esportiva de l’últim partit del Barça. Ho han de fer cada any. Cada 16 de gener. El dia que vaig néixer.

L’Elsa ho va començar a fer de ben petita, tenia deu anys, i el López de Vilanova pare encara estava en plena forma. L’Elsa es va entrebancar en les primeres paraules, però després tot va anar rodat. Fins i tot el notari la va felicitar.

–Mira nena, ho has fet molt bé, ara jo aixecaré acta, i tot seguit seguint els desitjos expressats per la teva àvia en el testament, et farem l’ingrés de la quantitat de 5.000 euros al teu compte. No te n’oblidis l’any vinent a les deu del matí que ben puntuals hem de tornar a ser aquí.

I així ara fa ja més de trenta anys. L’Elsa cada any ve al cementiri i em llegeix el resum del partit. Hi ha hagut anys de tot; de plena eufòria esportiva i cicles de penosa existència culer. El que m’agrada més són els titulars; “Ney Mar de Dudas”, “Canna Malo”, “Cholos ante el peligro”,”Tor Pedro”, “CReído”, “Van Mal”, “Bundes baño”… Diuen molt de la premsa que llegim.

Minuts abans del tercer gol blaugrana, Valverde havia fet entrar Ousmane Dembélé per substituir Paulinho, un canvi que va reflectir la voluntat de Valverde de culminar la remuntada. Quedaven encara molts minuts, però el partit ja era blaugrana. Hi va ajudar el cansament de la Real Sociedad, lògic després del desgast de la primera part. Ja només faltava la cirereta de Messi, encarregat de fer el 2-4 (85’) amb un xut de falta magistral per enviar la pilota a l’escaire.

L’Elsa plega el diari. Avui ha portat una rosa vermella que deixa delicadament damunt la meva freda llosa.

–Bé suposo que per enguany ja està, rebreu puntualment la transferència com cada any. Ja m’encarregaré personalment de tots els tràmits. – Fa l’Onofre pitjant el polsador del bolígraf. S’escura la veu i amb un esforç inabastable li pregunta – Ja ha esmorzat, Elsa?

–Oh, sí gràcies, sóc pastissera jo i sempre tinc quelcom pel rebost… — L’Elsa el mira i sent clemència pel posat incòmode del jove notari– Però el cafè encara no l’he fet… Em convida?

–Sí, és clar, serà un plaer. — Respon ell fent un bot.

S’allunyen mentre el cor de l’Onofre es desboca en el seu pit. Arrufo el nas o el que queda d’ell. En fi, suposo que aquest any sí.

Resum del partit Pere Gelada – www.lesportiudecatalunya.cat