Accidentalitat

El cotxe no es va aturar. Des del terra, amb el dolor de la cama trencada per l’impacte i la sang del trau que em vaig fer al front en caure, vaig gravar-me a foc la matrícula del cotxe que accelerava. Un bon samarità que no va poder evitar aixafar encara més la meva bicicleta elèctrica amb el seu cotxe s’aturà al meu costat.

—Estàs bé?

Em va doldre profundament que em fes aquella pregunta tan estúpida. Per molt bona persona que siguis i per molt que t’aturis a ajudar algú a qui han atropellat i que sagna a terra, mai has de ser tan obtús per preguntar això.

—Sí, gràcies —vaig contestar—. Crec que només tinc una cama trencada i un trau al front.

—Podries tenir hemorràgies internes i no saber-ho.

El bon samarità em començava a tocar els collons.

—És possible. Podries ser tan amable de trucar a emergències perquè enviïn alguna ambulància i potser alguna patrulla de la policia?

—Oi tant. Ara mateix. Tu queda’t ajagut i intenta vomitar cap al costat per no ofegar-te.

La policia va arribar abans que l’ambulància i els vaig poder donar el número de la matrícula del cotxe fugisser. Els sanitaris em van immobilitzar la cama i em van pujar al darrere de l’ambulància. No van posar la sirena perquè no els va semblar que m’estigués morint i que, posats a fer, millor no remenar-me gaire. A l’hospital em va atendre una infermera molt amable i un metge molt antipàtic. Vaig sortir-ne amb una cama enguixada, un nombre indeterminat de punts a la ferida del front i la promesa de la policia que trobarien el cotxe. Això darrer m’era una mica igual. Pensava trobar-los jo mateix ben aviat.

Un cop a casa, poso la mà sobre el rúter i començo a cercar la matrícula a internet. Quan vull fer una cerca complexa sempre em connecto directament des del rúter; a través del wifi tinc massa interferències de les xarxes dels veïns. Trobo a nom de qui està la matrícula immediatament i començo a buscar tota la informació que puc sobre l’amo del cotxe que m’ha atropellat. He de forçar-me a respirar. Sempre me n’oblido quan estic en el trànsit necessari per fer l’enllaç amb la xarxa. El cervell humà té una capacitat impossible per gestionar dades a tota velocitat, però també té la facilitat de blocar tasques que considera menors quan se li demana massa consum energètic; respirar sembla ser una d’elles. Quan he recopilat tot el que necessito, llenço les dades cap al meu portàtil i em desconnecto. Un cop el moment de desorientació que sempre m’assalta després d’una sessió intensa d’intercanvi de dades passa, m’assec davant de l’ordinador. Tinc l’adreça i he trobat que la policia ja ha anat a investigar. No han pogut establir que la persona que els ha atès estigués al volant del cotxe. Ni tan sols han pogut descobrir si el cotxe estava circulant a l’hora de l’accident. Necessiten ordres judicials per moltes de les coses que jo he pogut aconseguir en dos minuts de connexió. He vist les càmeres del semàfor on ha passat tot plegat i tinc una imatge ben clara del paio calb i amb bigoti que m’ha atropellat. Tinc registres d’altres incidents en els quals s’ha vist involucrat: accidents al volant, un positiu per alcohol a la sortida d’una discoteca i la hisenda pública el té sota vigilància perquè, suposadament, no declara tot el que hauria de declarar com a ingressos. Tinc una idea clara del que vull fer abans d’anar a trobar-me amb ell. Poso la mà sobre el teclat del portàtil i torno a connectar-me. Ara faré quelcom més que aconseguir dades i m’estimo més fer-ho assegut i amb l’ordinador fent de pont. Manipular i crear informacions noves és molt més difícil que simplement llegir coses ja existents. El primer cop que ho vaig intentar vaig acabar caient a terra amb una migranya important. Amb la lliçó apresa, ara sempre m’assec i faig servir un ordinador com a tallafocs. Començo per confirmar algunes de les sospites d’hisenda i faig que aparegui una sol·licitud d’inspecció al despatx on treballa. Llavors faig aparèixer diversos ingressos en efectiu a un compte corrent desvinculat d’aquell on té domiciliada la nòmina. Entro a les seves xarxes socials i vaig fent like i compartint entrades ben diverses: ultradreta, xenofòbia, homofòbia… És llavors que surto de la connexió i demano un taxi.

Estic esperant a la sortida de la seva feina. El despatx on treballa és en un edifici de cinc plantes amb la porta del garatge a uns metres de la principal. L’alarma d’incendis sonarà en uns minuts, just quan l’he programada. Quan comença el xivarri la gent va apareixent per la porta sense gaire neguit. El veig sortir discutint amb algú amb pinta de capitost. Pels moviments de mans i les expressions dels qui escolten al voltant, la conversa sembla ser força interessant. Potser algú ha enviat un correu electrònic avisat de les activitats il·lícites d’algú altre, amb enllaços a certes entrades insultant a companys de feina i superiors. No m’amago, però em poso mig de costat, a la cantonada. Sé que no es quedaran davant de l’edifici perquè la vorera és molt estreta i no hi cabrà tothom. Estic convençut que creuaran i vull que passi pel meu costat per poder-lo empènyer a l’asfalt. Vejam que li sembla ser atropellat. L’espera no és gaire llarga i el veig creuar, encara discutint amb qui sembla el seu cap, distret i atabalat. Em preparo i vigilo el trànsit. Dubto que li facin molt de mal a la velocitat que van els cotxes, però la meva missió no és matar-lo, és retornar-li el favor. Quan passa pel meu costat, empenyo la cantonada on m’estic i llenço el cos cap a ell. Surt disparat cap al carrer i sento el cop que li dona el vehicle que passa. Hauria de sortir d’allà, desaparèixer i no deixar rastre, però no puc evitar mirar enrere per veure que he aconseguit. Veig els policies que han parlat amb mi al lloc del meu accident i veig al malparit que m’ha atropellat abans assenyalant-me. Els policies em miren i mentre un treu el walkie-talkie, l’altre comença a caminar cap a m……………..

MISSION FAILED

GAME OV……..

……………………………………………….

……………………………………………………………………

Es treu el casc d’una estrebada i el llença al sofà. N’està fins als collons de la puta missió de l’atropellament. Cada nou intent és més difícil que l’anterior. El joc li està costant més del que reconeixerà en públic i se li tira a sobre la data d’entrega de l’article. El joc sortirà a la venda en les setmanes vinents i ell s’ha compromès a tenir-lo passat i l’article escrit en un parell de dies. El seu cap ja li va avisar que aquest no era com els altres, que els developers s’havien tret de la màniga una pila de maneres diferents de sorprendre el jugador basant-se no només en les accions del seu caràcter, sinó també en el milió d’inputs que el casc sensorial rebia. Si el jugador dubtava, s’abraonava o repensava alguna de les opcions, aquestes dades s’incorporaven a una mena de compàs emocional del seu personatge. Frustrat com estava amb la dificultat, estava completament meravellat amb les possibilitats. Estaven davant d’un salt important en el qual jugar podia arribar a significar que el personatge actuava segons les decisions del jugador, però també segons les seves emocions. Era l’equivalent empàtic d’una realitat virtu……………………………………………………………

……………………………………………………………….
…………………………….

Llegeixes això des d’allò que tu creus és una finestra a un univers fet de zeros i uns que domines. Però si penses en una finestra és perquè esperes que el teu camp de visió estigui limitat per la capacitat de mostrar dades de l’univers virtual que observes. Ets conscient que el casc sensorial del jugador és la finestra des de la qual ell observa un univers encara més limitat. Potser ets conscient que la finestra des de la qual tu l’observes a ell, és la manera limitada com algú altre et mira a tu. La manera limitada com, Nosaltres et mirem a tu.